Contes

“L’alè del cavall blanc del carruatge de la princesa”

( 6A ESC Joan Maragall - 1A INS Can Vilumara )

El que us explicarem ara, potser us agrada.

Conten trobadors i joglars que, fa molt de temps (pels volts de l’any 600), al regne de Llagaràmia corria la brama que la princesa estava tocada del bolet. Es deia Rosdepot i, tot i que era bonica com una flor, hem de reconèixer que era tossuda com una mula. Els seus ulls de mel i els seus cabells d’or provocaven sensació. Tenia un cavall anomenat Sicauspataxop.  Era: bonic, blanc, ràpid, misteriós..., i només obeïa a la infanta.

Els súbdits d’aquell reialme estaven molt preocupats per la noia perquè es passava tot el dia a la vora del seu cavall. Ningú no sabia què li passava i tampoc sabien què fer. Pensaven que, veritablement, estava trastocada.

La seva mare i el seu pare també n’estaven, de preocupats pel comportament de la princesa.

S’estava tot el dia abraçada a l’animal.

El rei treia foc pels queixals!

Tothom es preguntava què devia tenir aquell cavall, però ningú no trobava la resposta. Els estranyava veure-la sempre amb la cara molt a prop de la boca del seu amic tan especial. Fins i tot havien pensat que n’estava enamorada.

Sempre se’ls veia junts: bé a la quadra, bé de passeig. Fins i tot, la princesa desenganxava el cavall del seu preciós carruatge per tal de muntar sobre la sella i poder així estar més a prop del Sicauspataxop. De tant en tant, feien volts per tot el regne.

L’estranyesa de la situació va provocar que el rei reunís la Cort sencera per a mirar de trobar una solució. Després de molt pensar, van decidir contractar els serveis d’un mag a prova de bombes.

Van tancar la Rosdepot a la Torre de l’Homenatge i van esperar amb ànsia el moment en què mag i cavall es veiessin les cares.

La notícia va córrer com la pólvora. Un exèrcit de cavallers armats amb bombes fètides i insecticides van fer via per tal de solucionar aquell problema  i fer costat al mag.

Però les coses no van sortir com tots desitjaven: els cavallers també van quedar atrets per allò que semblava un alè especial d’aquell cavall...

... El rei i la reina van decidir que havien de deixar anar aquell cavall lluny  del seu regne, a veure si la princesa s’interessava per altres assumptes del seu voltant.

Una nit, quan la princesa estava dormint, el rei i la reina van baixar als estables reials i van agafar en Sicauspataxop i, amb l’ajuda del mag que va fer una teletransportació, el van enviar molt lluny del seu regne.

L’endemà al matí, la princesa es va despertar preguntant pel seu adorable cavall i li van dir que se n’havia anat molt lluny. La princesa Rosdepot es va enfurismar i va sortir del castell a cercar-lo pels voltants. Evidentment, no el va trobar a les rodalies i, enyorada com estava del seu cavall, tan sí com no, va decidir emprendre un llarguíssim viatge acomiadant-se dels seus afligits progenitors que no se’n sabien avenir.

Va voltar molt pel món buscant el seu estimat Sicauspataxop. Un bon dia el va trobar afermat a un arbre. Ella va córrer i el va deslligar i li va donar un petó a la boca. De sobte, el cavall es va transformar en un príncep que la va portar en braços fins al castell dels seus pares, ella estava encantada i molt feliç. La princesa i el príncep mai van desvetllar el seu secret al rei i la reina; així com el rei i la reina van prometre’s que no dirien mai més res sobre la teletransportació del cavall Sicauspataxop.

I així s’acaba la història. Van viure feliços, tots plegats, amb els seus secrets.

FI

.................................................................................................................................................

EN UN MÓN MÀGIC… 

( 6A ESC Josep Janés - 1B INS Can Vilumara )

Fa molt de temps, en una illa del Pacífic, hi vivien un home i la seva dona. Habitaven una gran mansió, amb la Lucía i el John, els seus fills. Aquests eren intel·ligents, vius i sobretot molt curiosos.

         Una nit, tot era en calma, quan de sobte, el nen i la nena van començar a escoltar una mena de sorolls molt estranys, dins l’habitació on dormien. Van estar desvetllats durant una bona estona, pensant si s’ho explicarien als pares. Al final, van decidir enregistrar tots el racons de l’estança, i ...quina va ser la sorpresa quan van mirar sota dels seus llits! Allí es van trobar dos magnífics anells que brillaven d’una manera especial. No s’ho van pensar; no es podien resistir a aquella brillantor, els van agafar i se’ls van posar. Sense saber de quina manera, van aparèixer en un altre lloc.

         Aquell lloc era meravellós; un paisatge únic, decorat amb un munt de flors de tots els colors de l’arc de Sant Martí i ple d’éssers màgics: animals que parlaven entre ells, homes meitat cavall, fades, micos saltarins...i tants i tants més.

Estaven bocabadats, admirant aquell curiós i fantàstic indret on havien aterrat, sense la menor idea de com, quan van veure una mena d’ocell de color blau, que s’apropava i els deia:

-Benvinguts al nostre món! És tot un plaer poder gaudir de la vostra presència entre tots nosaltres; a més, teniu una missió molt important que complir. Us portaré al castell dels nostres rei i reina.

-Però què és això?-va preguntar el John, amb cara de no poder creure el que estava passant.

-Un ocell, o el que sigui, que parla! No pot ser veritat!-va exclamar la Lucía amb la mateixa expressió de no entendre res del que els estava passant.

-Tranquils, no esteu somiant, aquí tot això és normal! Tots els animals parlem, i de quina manera! Us haureu d’acostumar, si és que passeu uns dies entre nosaltres.

Dit això, l’ocell va començar a volar i els va indicar el camí cap al castell.

         Els dos germans caminaven tranquil·lament, fascinats per la bellesa que els envoltava, però en aquestes que apareix un gegant amb una túnica verda fins els peus i amb una barba que li arribava a la cintura. Els dos germans  es van quedar un moment indecisos, sense saber com actuar, però ràpidament, sense pensar-s’ho més, van fugir a tota vela.

         Després de córrer i córrer, durant una bona estona, per fi van poder divisar el castell al cim d’una muntanya. Es van aturar, van agafar aire, i així, doncs, caminant plegats van dirigir-se cap al seu destí. El camí era molt llarg i anaven arrossegant les cames. Molt cansats, però al final van arribar-hi. A la porta del gran castell, els esperava un criat, un home jove i fort. Van entrar dins un rebedor sumptuós. A continuació van passar a un saló il·luminat on els esperaven el rei i la reina.

Fa anys i anys, el rei era un home poderós que estimava els seus vassalls.

         Aquest rei es va casar amb una princesa bona i bonica ( l’actual reina), que li havia donat una filla. Tots tres vivien feliçment en aquell castell ricament decorat, on s’hi escoltava música, on s’hi representaven obres de teatre, on la vida era una delícia. Però, malauradament, aquesta felicitat es va acabar en el moment en que la filla va desaparèixer.

-La reina i jo us donem la benvinguda al nostre castell. Us preguntareu què és el que us ha portat fins aquí -va començar a parlar el rei.

-Us saludem Majestats. La veritat és que tenim molta curiositat; estem una mica desorientats -va respondre la Lucía.

-Veig que porteu posats els anells -va dir la reina, tot mirant les mans dels dos nens. Són imprescindibles per poder resoldre el nostre problema...-i no va poder continuar parlant.

-Disculpeu a la reina; des de que va desaparèixer la nostra filla, una gran tristesa inunda els nostres cors. Només vosaltres, amb l’ajuda d’aquests anells màgics, podeu portar-nos, de nou, l’alegria a les nostres vides...

- Però, de quina manera us podem ajudar nosaltres? – va preguntar la Lucía.

- Sí, perquè nosaltres i no una altres nens? – va preguntar també el John.

El rei els hi va explicar que havien estat els anells qui els havien escollit a ells. Aquests anells estaven fets amb un mineral màgic anomenat “corindio”. I que tenien la propietat de portar a la gent all lloc que desitja sempre que tinguessin el cor pur i l’anima tranquil·la, sense malícia ni rancor.

Així, si veritablement els dos germans volien ajudar al rei i a la reina, l’anell els portaria al lloc on es trobava la seva filla.

Ràpidament en John i la Lucia van decidir ajudar aquells pares desconsolats que tant s’estimaven la seva filla. Es van posar els magnífics anells daurats en les seves petites mans, i van tancar els ulls alhora que desitjaven amb totes les seves ganes anar al lloc on es trobava la princesa.

De sobte, quan els vanes van tornar a obrir van aparèixer al mig d’un camí. I davant seu un arbre que els hi va dir:

Esteu a punt d’entrar al bosc prohibit, aneu amb compte perquè hi ha criatures molt estranyes i perilloses. D’aquell que s’ha atrevit a entrar-hi mai més s’ha tornat a saber. Només podreu sortir  si encerteu l’endevinalla del gegant, si no és així mai trobareu la sortida.

Un calfred va recórrer els seus braços, es van mirar a la cara i sense dir res, van continuar el seu camí. Al cap d’una estona era de nit i estaven al mig d’un bosc fastigós i horrible, on podien  escoltar els corbs, el cruixits dels arbres mig trencats, i un vent molt fort.

Els dos germans tenien molta por i es van agafar de la mà, aleshores, els seus anells van començar a brillar cada cop amb més intensitat fins que la seva brillantor els va il·luminar el camí.

Sense saber ben bé com, els dos germans es van endinsar en aquell bosc, semblava que els anells els indicaven quin era el camí que havien de seguir. De cop i volta van deixar d’escoltar cap soroll i de repent, quan estaven a punt de sortir d’aquell horrible bosc, un gegant es va posar al seu camí:

- Si per aquest camí voleu continuar la meva endevinalla haureu de contestar: -va dir el gegant.

“De la terra vaig al cel, del cel he de tornar;

Soc l’ànima dels camps, que els fa florar.

- Llavors, els dos germans van recordar l’advertència de l’arbre, no podien fallar en la seva resposta perquè sinó mai sortirien d’aquell horrible lloc.

- Després de rumiar una estona...

- L’aigua, es l’aigua ! – va contestar ràpidament la Lucía.

- En efecte, va dir el gegant, podeu continuar el vostre camí.

         Encara estaven donant salts d’alegria els dos germans per haver superat la prova del gegant quan es van trobar envoltats d’aigua, una aigua de color blau turquesa i molts peixos de diferents colors. Al principi es van espantar moltíssim perquè pensaven que moririen ofegats, però ràpidament en John es va donar compte de que podien respirar sota de l’aigua, això els va sorprendre molt, però no es van espantar i van decidir continuar el seu camí.

         Volien trobar la princesa allà on estigués. De sobte, es van trobar amb un polp gegant que tenia atrapada a la princesa en un dels seus tentacles i no la deixava anar. Els dos germans es van mirar fixament, i com si, s’endevinessin el pensament van decidir a l’instant el que havien de fer.

Havien de donar-li al polp, aquells anells màgics que tant brillaven. Encara que sabien, que pot ser mai més podrien tornar a casa amb la seva família. De totes maneres, no ho van dubtar i els dos germans alhora van llençar els seus anells el més lluny que van poder, de seguida el polp en veure la brillantor  dels anells, va deixar anar la princesa i es va anar a buscar.

En aquest moment, els nens i la princesa es van agafar les mans, i a l’instant es van trobar, en altre cop, dins el palau dels reis.

El rei i la reina es van posar a cridar d’alegria al veure els dos germans i la seva estimada filla. La princesa va explicar als seus pares, que un bon dia va anar a passejar pels jardins del palau i es va apropar a l’estany a mirar-se a les aigües, quan  de sobte la va agafar el pop.

Els reis es van posar tant contents que van fer una festa en honor als dos germans que havien sigut molt valents. Era una festa plena d’alegria, música i molt menjar, on tothom reia i ballava.

Quan va acabar la festa, els dos germans estaven tristos perquè encara que allà ho havien passat molt bé, trobaven molt a faltar la seva família i ara, sense els anells, mai més podrien tornar a casa.

Llavors el rei els va confessar que els anells no tenien cap poder especial, l’única cosa que feien era brillar,  que només era una excusa per a ajudar-los a tenir la confiança que necessitaven per a poder aconseguir el seus desitjos.

El rei els va explicar que van aconseguir alliberar a la princesa gràcies a la seva il·lusió i esforç, i que veritablement, només d’aquesta manera podem aconseguir allò que desitgem a la nostra vida.

Així doncs, en John i la Lucía van tornar a tancar els ulls desitjant  tornar a casa, quan els van obrir eren a l’habitació on dormien. Els seus pares no s’havien donat compte perquè en la vida real havien passat nomes unes hores, i van pensar que pot ser només havia estat un somni.

 D’aquesta manera els dos germans es van adonar  que no existeixen els anells màgics i que només són la nostra il·lusió i el nostre esforç els anells que ens permeten aconseguir allò que desitgem a la nostra vida.

FI

........................................................................................................................

VISIONS  

(6èA Patufet  Sant Jordi i 1rD Mercè Rodoreda)

La meva família diu que no sóc especial, jo crec que sí. No tothom pot veure i sentir els morts...

Tot va començar fa 2 anys quan jo en tenia 7 . Una nit, abans de sopar, desprès de la típica i avorrida discussió amb els meus pares,vaig anar com sempre a la meva habitació, enfadat i donant cops de peu a amagar-me al meu racó preferit, dins l’armari. Em sento protegit a la meva habitació, allà hi tinc les coses que m’agraden: les meves joguines, el meu ordinador, els meus contes, els meus dibuixos.


Va ser llavors quan vaig sentir la veu de dues persones. Una sonava dolça, acollidora i protectora, l’altra era més greu i una mica rogallosa. Aquella veu em donava força i confiança. Per què aquelles veus em resultaven tan familiars?. Em deien que no plorés més, que no m’enfadés, que tot passaria. Encuriosit vaig sortir del meu amagatall i vaig buscar per  tota l’habitació per esbrinar d’on  sortien aquelles veus. Aquella nit no feia vent així que em va semblar molt estrany que la finestra s’obrís i es tanqués sola. Vaig descobrir que aquelles veus no podien venir de la meva habitació.

Me’n vaig anar al llit sense sopar i vaig començar a tenir somnis estranys. En el meu somni apareixia una clau rovellada i molt feixuga dins d’un calaix que no el reconeixia. El calaix era antic, ho podia deduir pels gravats de la fusta.

De cop va sonar el despertador. Vaig apartar la cortina i plovia a bots i barrals.

-         Quina ràbia! aquell dia no podria anar al parc com tots els dilluns.

A l’ arribar a l’ escola anava xop de cap a peus.

Quan vam entrar  a la classe havíem d’ escoltar la conferència del Xavi. Tractava sobre els fenòmens paranormals. Em va interessar el tema, concretament la part de les aparicions de persones que ja no hi eren...

Com seguia plovent, vam decidir  anar a la biblioteca en contes d’ anar al parc. Vaig estar buscant algun llibre per veure si algú havia tingut la mateixa experiència que jo, però no el vaig trobar. 

Els pares del Xavi em van acompanyar a casa. Quina família més acollidora: s’escolten entre ells, s’abracen. Son molt diferents a la meva. A casa meva jo no tinc ni veu ni vot...

...Aquell dia va passar i, l’endemà, anàvem de visita a casa dels avis. Mentre els grans preparaven el dinar, jo vaig pujar a les golfes. Hi havia un munt de coses allà dalt per anar explorant. Mai no me n’havia adonat, però un dels calaixos d’aquell moble del racó era igual que el que jo havia vist en somnis. El vaig obrir i a dins, plena de pols, hi havia una capsa de fusta. Semblava antiga i estava tancada amb clau.

Els avis no van dubtar a regalar-me-la, ni tan sols recordaven que existia, ni de qui podia ser.  Ningú no la volia fer malbé per obrir-la;  calia pensar, anar a un serraller o enginyar-se-les i provar totes les claus que trobéssim.

En tornar a casa, me’n vaig anar a dormir cansat i capficat amb la capsa.  Enmig dels somnis la veu dolça i protectora em va fer saber que la clau que necessitava era dins la terra de la planta centenària del costat de la porta d’entrada de casa dels avis.

Van haver de passar quinze dies per tornar a visitar els avis. Jo no tenia pressa perquè confiava en el somni.  Amb un pal primet i fort vaig remoure la terra d’aquella planta, amb compte per no fer-la malbé; al cap d’una estona, es va enrotllar un cordonet al pal. Al capdavall hi havia la clau. Ara ja només pensava a tornar a la meva habitació.

Quan vam haver tornat a casa, vaig córrer a obrir la capsa.Hi havia boles de vidre, fotos,  joies que no semblaven de gaire valor, figuretes de soldats... Devia tractar-se del “tresor” d’algun nen o nena d’entre els avantpassats de la meva família.

Cada matí, la primera cosa que feia era mirar-me tots aquells objectes de la capsa. El cinquè dia em mirava les fotografies. Com que eren antigues i en blanc i negre no hi havia prestat gaire atenció. En una em va semblar reconèixer la casa dels avis, tot era igual excepte que on ara hi ha la planta centenària a la foto hi havia una finestra.

A la visita següent a casa dels avis vaig palpar i remirar el darrera de la planta i no vaig notar més que la paret. En preguntar-li a l’àvia,  em va explicar que, quan havien comprat la casa, els antics propietaris ja els havien comentat que hi havia una habitació clausurada; però, com que la casa era prou gran, els avis mai no l’havien fet obrir. Aquell espai havia estat l’estudi d’un nen que s’havia mort; els antics propietaris l’havien fet segellar, la finestra i tot, perquè no suportaven veure tot allò sense el seu fill que en gaudís. Finalment havien decidit marxar, ja que no hi havia racó de la casa ni dels voltants que no els recordés l’estimat nen.

Durant els somnis de la nit, la veu dolça i protectora em va dir que era germaneta meva, que només havia viscut un mes i que els meus pares havien decidit explicar-m’ho quan fos més gran; que els havia enfonsat molt perdre aquella criatura i que, amb el temps, havien fet el cor fort i havien volgut tenir un altre fill que era jo. Però que ella no em parlava en somnis per coses d’ella, sinó per un nen trist que havia mort el mateix dia que ella, molts anys abans, i necessitava que es conegués la seva història.

A partir d’aquella setmana ja no vaig somiar més, ni les veus em van parlar mai més. Això no em va amoïnar, jo estava convençut que les veus confiaven que jo actuaria. Em va costar força, però vaig aconseguir que els avis fessin obrir aquella habitació clausurada.  En entrar-hi, vam veure que a les parets hi havia mapes i làmines de plantes i d’animals, al mig una taula amb una un objecte de vidre ple d’un líquid negrós. L’àvia em va explicar que era tinta per escriure, i em va ensenyar una ploma i com s’havia de sucar al tinter i anar amb compte per anar escrivint... Tot allò era com un museu par a mi i em van deixar que m’hi entretingués.  A sobre d’un prestatge vaig trobar una capsa de cartró, contenia una bonica col·lecció de papallones.

Em van deixar endur a casa la col·lecció de papallones, i el meu amic Xavi va dir que l’havia de portar a l’escola. El professor de Ciències va descobrir que una de les papallones ja s’havia extingit, i que aquella col·lecció era la prova que, en cent anys, un dels nostres insectes ja no existia. El professor va proposar guardar la col·lecció al museu de la capital, amb el nom i la història del nen que l’havia feta.

És així com va acabar la meva actuació en aquell cas. I tot plegat em va fer reflexionar que, si de vegades trobava els pares ensopits o una mica agres, era per la filleta que havien perdut i no pas per alguna entremaliadura que jo pogués haver fet o perquè no m’estimessin .

FI

............................................................................................................................................

VIATGE A MIAMI 
( 6A grup A ESC Pau Sans - 1C INS Can Vilumara )

Hi havia una vegada tres germans, en Peter de tretze anys, la Clàudia de deu i en Jack, el petitó, de cinc. Vivien amb els seus avis a Barcelona. La seva mare, la Julie, se n'havia anat a treballar a Miami quan en Jack encara era un bebè. El seu pare va morir només néixer el petit.

S'estimaven molt els avis, però trobaven molt a faltar la seva mare. Tant és així, que un bon dia van decidir embarcar-se tots plegats per anar a buscar-la. No tenien diners per al viatge, és clar, així que van haver d'enginyar-se-les per aconseguir pujar en un vaixell que els portés a Amèrica.

Van comprar un inflable d'una persona i el van llençar al mar, just quan el vaixell salpava del port. Els vigilants van pensar que hi havia una persona a dins i es van llençar a l'aigua per rescatar-la. Aprofitant l'enrenou i la confusió general, els tres nois van poder ficar-se al vaixell.

Tot anava bé fins que van xocar amb un dels tripulants del vaixell i, en veure tres nens sols, els va demanar els bitllets. Van sortir corrents per coberta i es van amagar en uns bots d'emergència. Aquest empleat va cridar de seguida al capità que els va buscar per tot el vaixell. El capità estava a punt de descobrir-los quan va caure i sense voler va donar a la palanca que feia baixar els bots salvavides. Els nens van caure al mar dins d'un bot. Van agafar els rems i van remar i remar, allunyant-se del vaixell. Van quedar tan cansats de remar que es van quedar adormits.

L'endemà es van despertar molt a prop de la costa, van tornar a agafar els rems i van arribar fins a una petita illa. Van baixar del bot. No es veia cap rastre de civilització per enlloc. Tenien gana. De seguida van trobar una palmera plena de dàtils. En Jack es va enfilar a sobre d'en Peter i amb un pal que havien agafat a la platja va començar a donar cops als fruits. De seguida en va caure uns quants. Van menjar-ne un bon grapat.

Tot seguit, els tres nens van seure a terra per parlar i decidir què fer. Van pensar que primer de tot caldria fer un tomb per l'illa a veure si trobaven alguna cosa interessant.

Així que es van ficar uns quants dàtils a les butxaques i van emprendre el camí.

Quan ja portaven gairebé una hora caminant …

Va començar a ploure. Els nois estaven cansats , 


perduts i no sabien que fer:

-          Si tinguéssim una barca – va dir la Claudia.

-          Mira! Mira! És la nostra barca! – va dir en 
      Peter.

Sí, però té un forat – va dir en Jack.

Van anar corrents a la barca, però, en Jack 


va ensopegar amb una pedra. En Peter es va 


adonar i  va tornar enrere a buscar-lo:

-    Jack, Jack aixeca´t! Hem de refugiar-nos


 de la pluja- va dir en Peter.

-     No puc, em fa mal el turmell-  va dir en 
Jack.

En Peter el va agafar en braços i el va portar 

fins una cova que hi havia al costat de la 

barca. 

En  Peter li va mirar el turmell i va veure 

que  se l’havia trencat.

La pluja ja no queia i van poder sortir a 


veure la barca. Els  va costar una nit 


reparar-la. La van portar a la costa, la van 


omplir amb provisions i quan van estar a 


punt d’embarcar, en Peter es va adonar  que 


no tenien ni rems ni vela ,així que, la Claudia


 va anar a buscar unes fulles de palmera i en 


Peter va anar a  buscar fusta perquè els fes 


de rem. En Jack es va quedar sol menjant dàtils, quan de sobte , va aparèixer un home amb 


llança que el va agafar i se’l va emportar entre els arbres:

-          Peter, Claudia ajuda! Ajuda!! Aaaaaaahhhh!!! –

En Peter i la Claudia es trobaven a la costa, a prop de la barca, quan  van sentir els crits d’en 


Jack. Els nois van mirar a terra i van veure indicis  que havien lluitat .

-          O no ,han capturat en Jack!!! -  van dir tots dos alhora

Els nois estaven desesperats, no sabien què fer, fins que van veure unes petjades que anaven 


fins una cova. Van entrar i van veure en Jack saltant i un home molt estrany:

-          Per què has raptat el nostre germà?. Què vols de nosaltres??!!- va dir en Peter amb un pal


     a la mà.

-        No li facis res Peter, m’ha curat el peu, mira ja puc caminar.

En  Peter va deixar el pal i li va preguntar qui era i què feia en aquella illa:

-Sóc un nàufrag que va ser desterrat en aquesta illa deserta.  Conec moltes cures,i quan vaig 


veure la caiguda del vostre germà, vaig decidir ajudar-lo .

Es van quedar parlant  molta estona fins que es van adonar que havien de marxar abans  


que es fes fosc. El nàufrag els  va preguntar si podia anar amb ells ja que, en aquella illa ,se 


sentia sol. Els nens van acceptar encantats.

Una vegada  en alta mar, no sabien on anar fins que una ràfega de vent els va arrossegar 


durant 3 dies i 3 nits.

-          Mireu, mireu!!! Terra , terra! Hem arribat a Miami !- va dir la Claudia.

Els nens i el nàufrag van baixar a terra i van preguntar per la direcció on havien de localitzar


  la mare. Els nens van arribar al lloc i van preguntar per ella:

-          Aneu per aquest passadís. – va dir un treballador.

Els nens ,entusiasmats, van entrar a la sala i van veure  una senyora asseguda butaca.  La 


dona es va girar cap a ells i es va aixecar :

-          Peter , Claudia, Jack, sou vosaltres !-  va dir ella amb llàgrimes als ulls.

Els tres nois van assentir amb el cap i es van abraçar. La mare els va explicar tot el que li 


havia passat i va dir:

-          Sabeu què nois? Deixaré aquest treball i tornaré amb vosaltres!!

Els nois es van alegrar molt. Tota la família va agafar el vaixell que sortia a las tres de la 


tarda i  van  tornar a casa.  Per cert, van ser molt feliços per sempre.

Segurament us pregunteu que li va  passar al nàufrag, oi? Ell es va quedar amb el treball de 

la mare i es van convertir en un multimilionari...

FI

...............................................................................................................................................

LA FAMÍLIA 

 (6è B Josep Janés - 1rC Mercè Rodoreda)

Hi havia una vegada una família molt pobra, molt pobra... El pare es deia Víctor i era un home responsable i treballador, però que va quedar en l’atur feia dos anys. La mare es deia Maria, i ja no sabia què fer per poder posar el menjar cada dia sobre la taula.

Tenien un sol fill: en Joan. Aquest era un nen juganer, entremaliat i una mica trist, perquè els altres nens del poble no volien jugar amb ell, deien que la seva roba feia pudor.

Un dia, el pare va sortir de casa, com molts altres dies, amb l’esperança de trobar feina. El seu fill es va posar molt content, perquè el que de debó volia en Joan és ser com els altres nens, tenir suficients diners per portar roba nova i neta i així poder tenir molts amics.

Però quan el pare va arribar a la tarda, va dir que no havia aconseguit res. El seu fill es va enfadar molt, es va posar a plorar i va sortir corrents de casa, donant un fort cop a la porta.

El seu pare el va deixar anar perquè pensava que el seu fill tornaria a casa quan es calmés una mica.

En Joan va córrer, córrer, i córrer fins que es va quedar sense alè. Es va aturar per a descansar una estona i es va quedar adormit enmig del bosc.
Però ja eren les set de la tarda i el cel s’anava enfosquint i els pares d’en Joan van començar a preocupar-se per la tardança del seu fill. No sabien on s’havia ficat.
En Joan es va despertar i de sobte, va comprendre que estava perdut  i que a més, molt aviat seria nit tancada.

Els pares d’en Víctor no podien esperar més i es van posar de camí al bosc, on suposaven que s’havia anat el seu fill. Van començar a cridar al mateix temps tots dos:

-Víctor, Víctooooor... On ets?

 Però no havia resposta, només se sentia els udolls dels gossos (potser d’algun llop) i les branques dels arbres, suaument mogudes pel vent.
En Joan estava ja a punt de plorar quan va sentir un soroll darrera seu.

Es va regirar corrents i llavors ...

...El soroll provenia d’un llop, un llop furiós que es va acostar a gran velocitat i es va tirar sobre en Joan i el va mossegar a la cama. El nen va cridar tant fort que el llop el va deixar estar i se’n va anar.

Era tan fosc que en Joan no sabia cap a on moure’s i  es va arraulir sota uns matolls. La cama li feia mal i notava tot el cos calent, la febre l’estava envaint i es va adormir ple de dolor.

Una suau i refrescant brisa el va despertar. Era Pegàs, el cavall alat que li feia vent amb les seves ales per alleugerir-lo de la febre. Dalt del cavall hi havia un bruixot que li va dir:

- Nen, ens has fet molta llàstima i et venim a ajudar. Pots demanar tres desitjos.

- Oh, moltes gràcies! Primer de tot desitjo que la meva família surti de la pobresa, després que se’m curi aquest mal que em consumeix i finalment que a casa tothom tingui sempre salut.

Es va tornar a adormir, i al cap d’unes hores ja no sabia si havia somiat o allò li havia passat de veritat. Era clar que estava ben despert, que no notava febre i que la terrible mossegada del llop ja no hi era.

Mirava al voltant per decidir cap a on caminaria i va veure un home amb una destral aixecada. S’hi va acostar amb certa por. En ser més a prop va reconèixer que es tractava d’un veí del poble, el llenyataire que, efectivament, tenia una bona pila de troncs tallats. Es van saludar i el nen li va explicar que s’havia perdut la tarda anterior. L’home li va dir que prou que ho sabia, que tothom l’estava buscant però no pas per aquella banda del bosc. Que ell havia anat a fer llenya perquè el fred atacava de valent totes les cases.

I van tornar cap a casa,  cadascú amb la llenya que podia carregar. I en arribar a casa del noi el llenyataire li va regalar uns quant troncs dels que en Joan havia carregat. Els pares d’en Joan el van abraçar, i així, tots tres abraçats, se sentien els més feliços del món encara que fossin pobres.

L’endemà en Joan va triar un dels troncs que havia dut del bosc perquè servís de tió, i va fer tot el cerimonial d’aquelles dates d’abans de Nadal. El dia que van fer cagar aquell tió van veure que hi havia un sobre al damunt dels torrons que la mare havia pogut comprar. A dintre hi van trobar un bitllet de loteria per a la Rifa del Nen. Cap d’ells no sabia d’on provenia aquell sobre, però el van guardar amb compte: i si la sort... I sí, la sort els va arribar perquè el bitllet que tenien va ser el premi gros d’aquell sorteig.

En Joan estava content, ja no haurien de patir. Lamentava haver-se escapat de casa d’aquella manera i n’havia demanat perdó, i les coses dolentes que li haurien pogut passar quan anava perdut... Però tot s’havia acabat i s’havia acabat bé.  Què se n’hauria fet dels amables  Pegàs i el bruixot? Això tota la vida s’ho preguntaria.

FI

..................................................................................................................................................................

AMOR A PRIMERA CAIGUDA
(6è grup B Pau Sans - 1rCD Mercè Rodoreda)

A l’institut Tecla Sala , estudia una noia que es diu Elena, té disset anys, és alta i prima, té el cabell llis i castany i té uns ulls d’un color verd que criden molt l’atenció quan la mires. Viu a l’Hospitalet de Llobregat amb els seus pares des que va néixer.

Segurament molts de vosaltres heu estat enamorats….doncs aquesta història tracta d’un amor  a primera “caiguda” entre dos adolescents de l’Hospitalet.

Un altre dels protagonistes de la història és el Derek. Té divuit anys, és alt  i prim.Té el cabell castany, llis i curt i ulls blaus. Fa molt poc temps que viu a l’Hospitalet, tot just un any, però ha estudiat l’últim curs al mateix institut que l’Elena, però en una altra classe.

Quan acaben el curs al juny,  els donen una beca a cadascú per anar a la universitat de París a estudiar magisteri.
Malgrat haver estudiat al mateix lloc, ells no es coneixien molt, tant sols de vista, ja que el Derek era nou, i li havia costat molt fer amics, i encara més fer amigues. Fins el dia que es van trobar al vestíbul de l’institut per recollir la beca d’estudis a l’estranger.

Mentre estant esperant a la cua arriba el torn d’en Derek, i la recepcionista li diu que s’esperi a la sala que hi ha al final del passadís a l’esquerra. L’Elena en sentir el misstage que li dóna decideix seguir-lo ja que ella també hi anava a recollir la beca.

Es van seure l’un davant de l’altre, i després de transcórrer uns minuts van començar a parlar de les seves beques, on anirien a estudiar, què estudiarien, on viurien....

La recepcionista crida el nom del Derek i de l’Elena perquè passin a buscar tota la documentació que han d’omplir per obtenir la beca.

L’administrativa que els atén els diu que el viatge s’ha avançat i és d'aquí a dos dies. Els dos és sorprenen molt perquè pensaven que podrien passar l’estiu aquí amb les seves famílies. De l’emoció se’n van corrents,però amb tanta mala sort que l’Elena cau davant la porta del col·legi. El Derek que va darrere seu no sap què fer, però l’ajuda a aixecar-se del terra, i li diu:

-Estàs bé, Elena?

-Estic bé, gràcies-contesta ella. He caigut i només m’he fet mal al colze, però ha estat tan sols un cop. Moltes gràcies de nou!

Llavors es miren als ulls i ella es posa vermella.

-Tens uns ulls molt bonics - diu ell.

- Gràcies, tu també! - Ella respon educadament.

Després d’aquest petit intercanvi de paraules, el Derek decideix convidar l’Elena a prendre un gelat, i ella accepta.

Comencen a caminar i ell la mira amb un somriure i li diu:

- Voldries venir amb mi al viatge a París?

- M’agradaria molt anar-hi, li diu ella molt emocionada.

Arriben a la gelateria més popular del barri, tots dos es demanen el mateix gelat, maduixa i nata, quina coincidència! S’asseuen en una taula de la terrassa i comencen a parlar sobre el viatge que faran junts.

L’Elena, sense pensar-s’ho dues vegades li diu: T’ESTIMO MOLT! I de la vergonya que sent s’aixeca, li cau el gelat i se’n va corrents, però aquest cop no cau.

Ell sent una felicitat enorme en saber que la noia que li agrada, li ha dit que l’estima.

Llavors en Derek pensa que és hora de dir-li també que l’estima i crida en veu alta: JO TAMBÉ!!

Després de totes les declaracions tots dos marxen a fer la maleta.

Ha arribat el gran dia: el viatge a París. És hora d’anar-se’n a l’aeroport  per agafar l’avió; cap dels dos vol arribar-hi tard.

Aquell matí 1 de juliol de 2011, es troben amb les seves famílies a l’aeroport del Prat i comença una nova etapa a les seves vides....

...Enmig del vol cap a París, l’avió va començar a donar sotragades i va caure en picat. Tot va ser ràpid i esgarrifós. Quan l’Elena i el Derek es van veure  entremig del fum es van abraçar i, tremolosos, van començar a apartar runa. Només hi havia dues persones més amb vida. Ho van escorcollar tot, però no hi havia ningú viu. Van mirar pel voltant i allò gairebé semblava una selva. Era un bosc tan dens, i amb uns arbres tan alts, que gairebé no hi havia claror. Què podien fer?  Caminar? Cap a on?  Ja havien comprovat que els telèfons mòbils no tenien cobertura. Devien ser a les altes muntanyes del centre de França.

Quan la poca claror va anar minvant, a en Derek li va semblar veure llum, una espurna molt llunyana i petita entremig dels arbres. Van decidir anar-hi, però no era tan fàcil. Tot era ple de vegetació i no podien recolzar bé els peus; a més, les branques els fregaven cara i cabells amb el perill d’entrar als ulls. Van agafar un pal i el van dirigir a la llum i es van asseure per esperar la claror diürna. No va ser una nit agradable, però tenien esperances de trobar algú.

L’endemà, amb la primera claror, es van posar a caminar cap on senyalava el pal. Al cap d’una estona, els va semblar distingir un triangle vermell un bon tros enllà. En anar-s’hi acostant, ja van ser conscients que es tractava d’una tenda de campanya i que, per tant, hi hauria algú per allà. Van trobar un jove biòleg que passava una setmana estudiant el comportament de les erugues al moment de sortir del niu. Tenia emissora de ràdio i va poder comunicar que hi havia quatre supervivents de l’accident del dia anterior.  En un no-res els helicòpters els van recollir en una clariana propera.

Amb una setmana de retard, l’Elena i en Derek van ser a Paris per iniciar els seus estudis. El director de la universitat els va ensenyar tota la instal·lació: aules, biblioteques, laboratoris, sala d’actes, cafeteria i la zona de residència on els estudiants de fora podien viure. L’Elena notava que el director evitava mirar-la, que no li contestava si demanava algun aclariment, que, en canvi, es comportava amb tota naturalitat amb en Derek. Potser era una impressió equivocada, o potser no li agradava que hagués sortit la seva fotografia a tots els diaris i no volia estudiants famosos...

Els dies van anar passant i l’Elena parlava cada cop més amb en François, un noi parisenc que feia el seu mateix curs però que anava a casa seva en acabar les classes. Una tarda van quedar per veure’s a París; en François coneixia bé la seva ciutat i l’Elena ho va trobar tot bonic i interessant. Van anar a sopar i l’Elena va tornar cap a la residència d’estudiants.

En el camí de tornada, dos individus li van sortir de sobte per darrere i li van estirar la bossa i la van fer caure. Per sort, no es va fer gaire mal i, un tros més endavant, ho va trobar tot llençat per terra, excepte els diners, es clar. El dia següent, quan ho va explicar al director aquest no en va fer ni cas, li va dir que per què sortia de nit i que tampoc no s’havia fet tant de mal, que només per allò no pensava avisar la policia.

En François va comentar el fet a casa seva. El seu pare era policia i li va proposar vigilar la zona per si pescaven aquells dos lladres. En Derek s’hi va apuntar i van buscar bons amagatalls des d’on observar. Una noia caminava tota sola per aquell mateix carrer i de sobte dues figures la van atacar. El pare d’en François va donar l’alto, va ensenyar la placa de policia i els va emmanillar per endur-se’ls a la comissaria. Sembla que feia temps que atracaven; però, com que només s’enduien els diners i llençaven les coses per terra, les víctimes estaven satisfetes de no haver-ho perdut tot i no denunciaven res; la policia, doncs, no tenia cap notícia del perill d’aquell carrer. L’endemà, el cap de la comissaria va trucar al director per recriminar-li que no hagués ajudat l’Elena a posar una denúncia i l’avisava que, sent un funcionari públic, havia de servir millor els altres, que podia perdre la feina si no es comportava com calia.

Anaven passant els dies i l’Elena, que cada vegada s’enamorava més d’en François, va descobrir que ell ja tenia nòvia. Va ser un cop fort per a ella. En François li va explicar que no sabia com fer-s’ho perquè se les estimava totes dues. Però, és clar, l’Elena va tallar la relació encara que li va costar i va patir molt. Sort en va tenir de la comprensió i la companyia d’en Derek.

Aquells dies al costat d’en Derek parlant de temes tan íntims van fer que l’Elena el comencés a veure d’una altra manera, se li va descobrir una gran persona en el que ella només havia tingut per company de classe. I això va portar que, anys més tard, quan ja havien tornat a casa, havien acabat els estudis i ja treballaven, tornessin a París de lluna de mel. Tenien tan bon record d’aquella ciutat que els havia acostat l’un a l’altra que, després de decidir casar-se, no van dubtar ni un moment d’on anirien de viatge de noces.

FI

.........................................................................................................................................

Viatge a l’Edat Contemporània
(6è grupB Escola Joan Maragall - 1rAB Institut Mercè Rodoreda)

Aquesta és la història d’un cavaller que viatjava pel temps.

Pels volts de l’any 1100, al regne de Camelot, vivia el rei Pitbull amb el seu fill Doraemon, que era un príncep afortunat.

Un dia, el príncep se’n va anar al bosc que envoltava el castell. La seva intenció era caçar cérvols per al sopar.

Endinsat en l’arbreda, es va trobar un objecte estrany. Va prémer un dels botons d’aquell artefacte i..., tot d’una, va ser transportat per aquella màquina del temps a l’Edat Contemporània.

-Ahhhh!!!!, va cridar el príncep Doraemon. Què és això????

El noi estava molt espantat i desconcertat. Estava més perdut que un pop en un garatge!

En sentir el seu xiscle, un ciutadà se li va apropar i li va dir:

-D’on surts, amb aquesta indumentària?

-On sóc? -va dir el príncep bocabadat i tremolós.

-A la ciutat de L’Hospitalet, la més bonica del món!

-I per què vestiu així? Jo vull anar com tu!

-Crec que el que tens a la mà és una màquina del temps i pel què veig, véns de l’Edat Mitjana. Ara que hi penso: em ve al cap una llegenda medieval que explicava el meu avi sobre un drac científic que va anar escampant màquines del temps per tot el món.

-Quèèèèèè?

-Tranqui, colegui. També diu la història que el mateix drac va amagar la Shakira (la  princesa més sexy, elegant i bella) en una de les escoles d’aquesta ciutat.

-Sóc un gínjol!, va exclamar content. Però tinc un problema: m’he descuidat el meu gorrocòpter al castell. Sense el meu casc particular no puc aconseguir res del què vull.

-Cap problema, noi! Fes servir la teva màquina del temps!

Dit i fet. En Doraemon va tornar a prémer el botonet i..., va aparèixer al bell mig de la taula rodona d’aquell  històric lloc anomenat Camelot!!!

Després de preguntar a moltes persones, Doraemon va trobar el castell on estava atrapada la Shakira. Es va endinsar en el castell i no li va ser fàcil arribar on estava la Shakira, ja que el camí era un laberint ple de monstres i bèsties entrenades per destrossar als intrusos.

         El primer parany amb el que es va trobar fou una gran destral molt afilada que donava voltes ràpidament, impedint el pas cap al castell. Doraemon no sabia com passar a l'altra banda, però després d'estudiar la situació va trobar una gran roca que podria aturar el moviment de la destral. El problema estava ara en moure aquella gran roca, ja que amb la seva força no seria suficient, així que va aprofitar una bestia molt forta que hi havia allà prop per poder moure la roca. Va fer enfadar la bèstia fins que , farta d'aguantar a aquell impertinent, el va perseguir per donar-li escarment. Doraemon va portar la bèstia fins on hi havia la roca i quan la bèstia el va tenir en el punt de mira donà un gran cop de cua, que Doraemon va esquivar en l'últim moment i que colpejà en la roca, que va caure i va aturar la destral.

      

Doraemon, que estava esgotat, es va menjar un bollicao que li va donar noves forces. El segon parany no tarda en aparèixer. Era un monstre gegant. Doraemon es va treure un arc, una fletxa i un encenedor i, acte seguit, li clavà una fletxa encesa a l'ull del monstre, que caigué cridant de dolor.

Al final del camí Doraemon arriba fins on està el maligne Popifresco, que tenia a la Shakira en una gàbia envoltada per un gran foc. Doraemon, que estimava a la Shakira, es va enfadar molt, però el Popifresco era més fort que ell i Doraemon li tenia molta por. Tot i això, Doraemon va traure una força sobrenatural i li va ficar l'espasa per un lloc que no vull dir aquí... Al final, la Shakira va ser rescatada i van tornar a Camelot per anunciar a tot el regne que la princesa havia sigut alliberada. Quan el rei es va assabentar que Doraemon i la Shakira estaven enamorats els va donar permís per a que es casessin. I així Doraemon visqué feliç amb la seua estimada, i tots dos acabaren sent els reis de Camelot. Visqueren molts anys i tingueren dos fills, els quals s'entrenaven tots els dies per ser tan forts i valents com el seu pare.

I conte contat, ja s'ha acabat.

FI

............................................................................................................................................

El secret del Mar Gustau 

(6è B Escola Busquets i Punset - 1rA Institut Mercè Rodoreda)

Hi havia una vegada, en un temps futur, una colla de nens i nenes entre deu i dotze anys. Era l'any 2061 i el món era molt diferent de com és avui en dia. Hi havia menys terra i més aigua, tot i que plovia molt menys. L'espècie havia evolucionat i els humans tenien membranes entre els dits de les mans i dels peus. Tothom sabia nedar i els vehicles estaven adaptats per a desplaçar-se per terra, mar i aire.

Un dia, aquesta colla d'amics va quedar per dormir plegats a casa d'un d'ells. Van decidir d'anar a dormir a la cabana de l'arbre que tenia en Miquel XX. Per arribar a aquella cabana s'havia d'anar en llanxa, perquè les membranes interdigitals no els hi sortien fins a l'adolescència, però com que encara eren menors d’edat no la podien conduir. Van dir als seus pares que anaven a casa de l'àvia d'una de les nenes, l'Eva YY, però en realitat van robar les claus de la llanxa del pare d'en Miquel. 

Quan es va fer fosc i l'àvia de l'Eva YY es va quedar adormida (ho sabien perquè roncava i li havia caigut la dentadura) van sortir de puntetes i, sense fer soroll, van anar cap al moll. Van pujar a la llanxa i en mitja hora ja havien arribat a la cabana. Van menjar-se unes quantes llaminadures que havien portat i van començar a explicar històries de por.

En Miquel XX va dir que el seu pare li havia explicat una llegenda sobre una capsa màgica que estava enterrada al fons del Mar Gustau, un mar molt petit a l'interior del seu país. Els nens i nenes, que l'endemà començaven les vacances, van pensar d'anar-hi a buscar-la.

Al dia següent van tornar a casa de l'àvia de l'Eva abans que sortís el sol, van fer com si haguessin dormit allà i després d'esmorzar, van anar cap a casa. Cadascú va fer el seu equipatge i va crear el seu holograma, que era una rèplica virtual d'ells mateixos i els substituirien mentre estiguessin entretinguts amb la recerca de la capsa màgica. Havien d'anar de pressa però, la durada dels hologrames estava limitada a quaranta-vuit hores.

Van quedar tots a la porta de l'hipòdrom a les dotze en punt. La majoria va arribar molt puntual i a un quart d'una ja muntaven els seus cavallets de mar cap al Mar Gustau. Podien aguantar fins a vint-i quatre hores sense oxigen sota l'aigua, però ben pensat no era tant de temps. Per això havien d'actuar amb rapidesa.

De baixada es van trobar amb un pop gegant que gairebé se'ls va cruspir, però per sort el van esquivar i finalment, al cap d'unes dues hores van arribar al fons del petit mar. Allà van veure una espècie de ciutat submarina amb un agutzil a la porta. L'agutzil els va posar una endevinalla que no van trigar gaire a resoldre i que els va donar l'accés al primer dels entrebancs en el seu camí cap a la capsa màgica: un laberint que els conduïa al temple que custodiava la capsa.

L'entrada al laberint es va obrir nomes respondre a la pregunta.

L'Eva YY i en Miquel XX van creuar una mirada i tots els amics van entrar, només entrar se'ls hi va tancar la porta de cop, i van caure tots en un parany que hi havia al terra, excepte en Miquel XX i l'Eva YY, que es van quedar a un costat del parany pels pèls. Ella va fer un crit d'esglai tan fort que va ressonar per tot el laberint,estava tot fosc però, per sort, en Miquel XX havia portat el seu supermòbil d'última generació que es podia utilitzar sota l'aigua, llavors va engegar la llanterna i van seguir el laberint.

Al cap de tres o quatre hores de camí es van trobar una esfinx que els hi va dir:

- Només us deixaré passar si em responeu una pregunta.

- D'acord – Van dir ells

- Que pesa mes... Un kilogram de palla o un kilogram de ferro?

- Això és resposta per a mi – Diu em Miquel – Pesa més un kilogram de ferro!

- NOO! Tros de burro amb potes!!! Si és un kilogram dels dos pesen el mateix – Diu l'Eva YY

- Meeeec! La vostra resposta és incorrecta, no us deixaré passar!

L'Eva començà a plorar perquè no podrien sortir mai d'aquell lloc, llavors l'esfinx la veu plorant i se'n compadeix, llavors els hi diu:

- Us donaré una última oportunitat, si feu sortir el meu somriure amagat us deixaré continuar el vostre viatge.

- D'acord aquesta vegada ho pensarem millor – Diu la Eva

- “Bob esponja es el somni de tota dona, està quadrat, i és ros” - Diu en Miquel.

Es va fer un moment de silenci, l'Eva va estar a punt de matar  en Miquel... però de sobte, l'esfinx es comença a riure com mai ningú s'havia rigut:

- JAJAJAJAJA!!! Que bo! Bé, doncs com que heu fet que tregui el meu somriure us deixaré passar.

De sobte la porta s'obre, i els dos amics continuen el seu camí sols, en travessar la porta es troben amb una cambra subterrània feta de roca, que pels costats del passadís, s'hi situava un riu gegantí, que desembocava en un gran abisme amb un salt d'aigua. A l'abisme hi havia tres ponts: un de pedra, un d'or i un de fusta. El d'or semblava el més bonic, el de pedra el més resistent i el de fusta el més vell.

Al principi van pensar que no hi hauria cap parany, però desprès de tots aquells entrebancs van pensar que potser el que semblava més resistent era en veritat el més fluix. Així doncs van agafar tres pedres i van tirar una a cada un dels ponts. El d'or es va enfonsar, el de pedra va tremolar i el de fusta es va trencar una mica.

Al final van optar pel pont de fusta i quan ja eren a punt d'arribar a l'altre extrem... Nyyec.. Nyeec... Nyeecc.. el pont va caure i amb ell els dos amics. Van començar a cridar i a    penedir-se d'haver vingut a buscar el tresor, quan de sobte... van notar un gran matalàs al seu cul, uns grans focus els hi van apuntar a la cara i van sentir...

–                                “Moltes felicitats! Moltes felicitats! Et desitgem Eva YY... moltes felicitats.

Es van apagar els focus i es van encendre els llums, i es va trobar amb tots i cadascun dels seus amics de l'escola: En Gerard PM, en Carles MG, en Biel BR, en Nil TP, la Nuria MG, l' Oscar BA i molts més.

 L'Eva es va quedar molt al·lucinada, però llavors ho va entendre tot, avui era el seu aniversari! En Miquel li havia preparat tot el muntatge de la cova a “CUMPLEAÑOS FELICES PARA SIEMPRE S.A” perquè últimament trobava molt trista a l'Eva perquè feia poc que l'havia deixat el noviet i...

Així docs van celebrar la festa d'aniversari i com a regal final li van donar una capsa que posava “CAPSA  MÀGICA” , i en obrir-la, l'Eva va trobar-hi una foto de tots els seus companys de l'escola on posava “amics per sempre!”. Per ella aquell va ser el millor regal de tots, perquè el millor regal és... L'AMISTAT.

............................................................................................................................................

EL SEGREST DEL GANXITO POWER
(6èB Escola Patufet Sant Jordi - 1rB Institut Mercè Rodoreda)

 

A l’any 2012, tal com deia la profecia dels Maies, es va extingir la raça humana. I va quedar la Terra en mans dels Aperitius.

 Llavors no va ser fins l’any 2345 que a la famosa ciutat de New Chip (antigament New York) on estava situada la famosa estàtua de la Chipertat va succeir el segrestament més gran en la historia dels Aperitius. Van segrestar al “Ganxito Power”, un ganxito relíquia,  que un dia va caure en  un got de Coca-Cola radioactiva i es va quedar congelat pels glaçons. A més a més, tenia el poder de qui se’l mengés obtindria la VIDA ETERNA.

El president de New Chip, en Olivama (l’oliva negra més famosa del món) en assabentar-se de tot, va recórrer a l’agència  CHEETO.B.I (F.B.I), on hi treballaven el Grefubond i la Pringlewoman, els millors agents de tot el planeta. 

Però això no és tot, apart dels Aperitius,  alguns del animals

que també van  sobreviure, van ser els  malvats coloms i els repugnants escarabats. Els quals vivien a les clavegueres.

El museu POP CORN va fer la denuncia pertinent, a la policia, com que el cas era tant greu aquests el van deixar a mans de l’agència CHEETO.B.I.

 

En Grefubond i la Pringlewoman van anar ràpidament al museu POP CORN a buscar pistes sobre el cas del segrestament del “Ganxito Power”. Van anar a parlar amb el director:

-Bona tarda, som els agents encarregats del cas del segrest i venim per trobar pistes. Podem registrar la sala on ha succeït el segrest? I les gravacions de la càmera de seguretat?

-Bona tarda, és clar que sí, estem molt preocupats pel que ha passat. Si us plau acompanyi’m.

El director els va acompanyar fins la sala principal. Allà es podia veure una sala molt gran plena d’escultures i en el centre un gran focus que il·luminava una vitrina de vidre buida. Pringlewoman duia un maletí d’on va treure una càmera fotogràfica i un esprai  detector de petjades.

-Grefu, corre vine, els lladres han comès un gran error. He trobat restes de sang a la vitrina... i a més a més, també he trobat plomissol tirat al terra al costat d’una finestra oberta.

-Genial ja tenim mig cas resolt, portem les mostres al laboratori...  
   

 Amb el seu Aston Chip GT-R van arribar ràpidament al laboratori i van començar a analitzar les proves, i varen descobrir que hi havia mes d’un grup de sospitosos...

A les càmeres de seguretat,va ser impossible veure-hi res, a causa dels excrements anònims situats a l’objectiu de la càmera.  

 El plomissol era de.....i els excrements eren de...

CONTINUARÀ...

El plomissol era de color gris i els excrements eren de color taronja i feien olor a Conchitas de Ketchup.

Les conchites van arribar al laboratori del Salva .

El Salva va analitzar el seu ADC (Àcid Diòxid Chetonucleic). Ell va trobar verí a les Conchitas  i va agafar el seu chetomòbil  per anar a avisar a la policia perquè ningú tornés a menjar Conchitas . De sobte van aparèixer dos alumnes seus anomenats Chetorim & Patatasquief per detenir-lo. En Patatasquief li va tirar un “ perdigón  “ al cap del Salva  i es va desmaïar.

Llavors van arribar la  Pringlewoman i el Grefubond, i van veure el salva  desmaïat.

Van anar al laboratori corrent i, allà hi van trobar una nota que deia

“Conchitas de Ketchup  amb verí“,  van anar a avisar a l’ Olivama perquè anunciés a tot New Chip el que havien trobat al laboratori i tot el que havia passat.

Després de molts dies d’investigacións, van trobar el cau d’en Chetorim & Patatasquief . Allà hi van trobar a en Ganxito Power mort! Al fer-li l’autòpsia van descobrir que havia mort a causa de les Conchitas  enverinades que li havien obligat a menjar.

Se’ls van emportar a la ciutat de la kikojustícia del carrer pipapelada . Quan van entrar al jutjat van passar a disposició del fiscal John Salchichón que els va condemnar a cadena perpètua .

Al cap d’uns anys es van inventar les Conchitas de Jamón .

FI

..................................................................................................

Un dia més.... 

( 6è ESC Sant Josep el Pi - 1D INS Can Vilumara )

Un dia més, el Melito esperava a la porta de l’institut per fer la guitza a la Rosa, a la Maria i a la Mireia, tenia aquell costum des que anaven a l’escola. Encara se’n recordaven de la primera broma que els va fer: els hi va ficar globus d’aigua a la cadira perquè explotessin quan s’asseguessin, i només tenien 5 anys! Però, sobretot se’n recordaven de la més pesada. Estaven a sisè, eren al gener, i el Melito va posar a les cadires de les noies una pega de contacte. Evidentment, les noies van seure sense adonar-se de que s’havien quedat enganxades, i quan van intentar aixecar-se se’ls van trencar els pantalons!

Aquell matí, en veure’l esperant-les a l’entrada de l’institut , van tenir molt clar que li havien de donar una lliçó. Llavors van començar a buscar per Internet un detectiu que espiés al Melito i poder descobrir els seus punts febles.

Unes setmanes més tard, el detectiu va portar un informe sobre el Melito a les noies, on deia que el seu punt feble era la Maria, perquè estava enamorat com un boig des de l’escola.

Quan les noies ho van veure, es van quedar molt sorpreses, ja que mai les deixava en pau. Llavors, la Mireia va tenir una idea. Podien fer veure que la Maria tenia un accident, així ell se sentiria molt trist.

    Aquella mateixa tarda, la Mireia i la Rosa van anar a comprar escuma perquè la Maria la tingués  amagada al lavabo. Mentrestant,  la Maria s’havia d’encarregar de convèncer al Melito de que vingués a casa seva aquella nit. Després de molt insistir, va quedar amb el Melito a casa seva.

A les nou del vespre, el Melito va arribar a casa de la Maria i van començar a sopar. A mig sopar, la Maria li va dir al Melito que havia d’anar al lavabo. Com el Melito va veure que trigava massa, va anar a comprovar que la Maria estava bé...

     El Melito va trucar a la porta del lavabo, però la Maria no contestava. Finalment va decidir entrar i es va trobar que la Maria no hi era. Però en un lloc quedava una estranya escuma. El Melito es va posar a buscar alguna pista i va veure una part d’una nota misteriosa:

Per darrere posava:

“Al taronger trobaràs la saviesa total”

El Melito es va encaminar cap al parc. Quan va arribar, va veure que no hi havia ningú, però a un taronger va trobar un altre tros de mapa:

“Aigua ve, aigua va,

i una cua de balena veuràs”

Va seguir el camí cap a la plaça i pel camí es va trobar una mica d’escuma i el Melito es va il·lusionar i va anar corrent. Al mig de la plaça va veure la font, es va apropar i va veure un altre tros de mapa:

“Mira les làpides,

una sorpresa et trobaràs”

El Melito es va posar molt nerviós i va anar corrent al cementeri. Quan va arribar es va adonar que a una làpida posava el seu nom: “Maria”. Es va pensar que era el nom de la seva amiga, però en un cantó de la làpida hi havia l’últim tros de mapa:

“Encara ets a temps

d’arribar a rescatar-la”

         El Melito corria i corria per arribar a rescatar-la. Va arribar a l’escola, va veure a porta oberta  va entrar. A dins eren els llums tancats, es va posar a buscar l’interruptor de la llum i de sobte els llums es van encendre. Va veure que estaven tots els nois i noies de l’escola i van cridar a cor: “Innocent!!!!”

         El Melito va entendre que estava malament fer bromes. A partir d’aquest moment, el Melito va deixar de fer aquelles trapellades i es va centrar en els seus amics.

Fi

...............................................................................................................................................

Lucia i la selva a casa

( 6è ESC Ausiàs March - 1rA INS Apel·les Mestres )

Hi havia una vegada, en un poblet de Catalunya, una noia de nou anys, amb cabells llargs i castanys, ulls blaus i estatura mitjana que es deia Lucia.

La Lucia era una nena capritxosa, que no tenia cap germà ni germana i es sentia sola.

Ella volia un animalet per ensenyar-li a fer coses i que li fes companyia. A més, totes les seves amigues tenien mascota i ella també volia una.

Com que faltava una setmana pel seu aniversari, va dir als seus pares que aquest era el regal que ella volia:

- Pel meu aniversari vull un gos- Va dir la Lucia.

I els pares van contestar:

- Si vols un gos, t'hauràs de portar molt bé.

Això va fer reaccionar a la Lucia, perquè des d'aquell moment es va comportar molt bé:

Va rentar els plats, va treure la pols dels mobles, va doblegar tota la roba neta i quan ja quedava poc per anar a dormir, en lloc de mirar la tele, es va rentar les dents i es va ficar al seu llit a llegir un conte.

Els seus pares estaven sorpresos, havia sigut la millor setmana des de fa quatre anys!. Tant el pare com la mare es van apropar a la Lucia, que estava cansada perquè havia treballat molt i li van dir:

-Pel teu aniversari havien pensat en regalar-te una altra cosa, però com que aquesta setmana t'has comportat molt bé, et regalarem el gos que vols .

Va arribar el 29 d'agost, l'aniversari de la Lucia, el moment perfecte per anar a la tenda d'animals a per el gos que ella volia. Al arribar a la tenda, van veure que malauradament, no hi havien gossos, tots s'avien esgotat. La Lucia es va posar molt trista i els seus pares li van dir:

-No et preocupis, com que no hi han més gossos, et deixarem que tries dos animals.

Van a anar a la part on hi eren els camaleons:

-Jo vull això! -Va dir la Lucia - Jo vull això, vull un camaleó! - i els pares van contestar:

-Bé, però que farem, no hi ha lloc per a un camaleó a casa...

-Si que hi ha! - replicà la Lucia -el podem deixar lliure per casa.

-Si clar -va contestar la mare -trencarà tots els mobles.

-No!-Va afegir la Lucia -els camaleons mengen mosques, no trenquen mobles.

Com que no van arribar a un acord i a la mare no li feia molta gràcia, finalment va dir:

-Si no agafes un camaleó, et deixo que tries 3 animalets.

La Lucia es va posar molt contenta, perquè el que en principi seria una mascota, ara ja serien tres!.

Caminant per la tenda, van veure una mostela. La Lucia per convèncer a la mare li va dir:

-Mira mare! Una mostela! M'han dit que son molt afectuoses, suaus i no fan soroll.

La mare convençuda li va contestar:

-Bé, doncs ja tens la primera mascota, et queden dos mes per triar.

Continuaven caminant per la tenda i van arribar fins al passadís de les serps i la Lucia, que sabia que a la seva mare ni li feien molta gràcia els rèptils, es va dirigir al seu pare:

-Mira pare! Aquesta serp és única en el món, es molt juganera i té tants colors que sembla un arc de sant Martí.

El pare encantat amb la serp li va dir:

-Bona idea! Doncs ja tens la segona mascota, ara et falta la tercera i última.

La Lucia va pensar que la mostela podia caminar, la serp reptava i ara li faltava un animal que pogués volar.

Just en aquell moment, va escoltar un soroll que provenia de l'altra part de la tenda; eren uns ocells cantant entre els quals la Lucia es va fixar en una cotorra:

-Ja ho tinc clar! La meva tercera mascota serà la cotorra!

D'aquesta manera, la Lucia i els pares van tornar a casa amb els tres animalets.

Durant els primers dies tot era molt bonic: la Lucia estava contenta amb les seves mascotes, li feien companyia i a més les mostrava orgullosa a totes les seves amigues.

Peró, amb el pas dels dies, les coses es van començar a complicar...

 El primer que va fer la Lucia va ser buscar informació a Internet sobre els tres animals que havia volgut emportar-se a casa i de seguida va veure que hi hauria problemes.

Primer va buscar coses del comportament de la serp i va llegir:

Totes les serps són estrictament carnívores, s’alimenten de petits animals com ara petits mamífers... 

Petits mamífers!!! Això suposava un perill per a la pobra mustela. Hauria de procurar que la serp i la mustela no coincidissin mai a la mateixa part de la casa.

Més tard va buscar informació de la mustela i va trobar que:

La seva dieta es compon de petits mamífers, tot i que quan aquests darrers són escassos, també menja cries d'ocells. Els mascles són millors caçadors i cacen preses més grosses.

Ocells!!! Això suposava un perill per a la pobra cotorra. Hauria de procurar que la mustela i la cotorra tampoc no coincidissin mai a la mateixa part de la casa. I, a més, la cotorra tampoc no podria coincidir amb la serp si no volia acabar a la seva panxa!

Caram! No havia pensat que la cosa fos tan complicada...

Finalment va buscar informació de la cotorra i per acabar-ho d’embolicar va comprovar que :

Les cotorres s'alimenten d'una gran varietat de fruits. Els agraden els dàtils i sobretot el pa i els vegetals frescos.

  Un altre problema!  Si no volia emportar-se una bona bronca, hauria de procurar que la cotorra no entrés a la cuina a destrossar les verdures i  també hauria de vigilar que no pogués arribar a la magnífica fruitera de la taula del menjador, que la seva mare tenia sempre plena de tota mena de fruites.

La Lucia no havia calculat que fos tan difícil tenir tres animalons a casa...

Però el problema va venir quan un matí no va trobar la mustela enlloc. On s’havia ficat? Va buscar per tota la casa però era molt difícil mirar tots els racons.

La Lucia va buscar informació a Internet i va llegir:

La mustela és un animal molt nerviós, que es mou contínuament. Sovint es posa dret sobre les potes del darrere per observar els voltants i així que se sent amenaçat s'amaga ràpidament sota un objecte o en qualsevol forat, ja que no té un cau permanent.

I si se l’havia menjat la serp? Va anar corrent a comprovar-ho, perquè havia llegit que:

Com que les serps no poden mastegar ni tallar el seu aliment a trossos, es veuen obligades a empassar-se la presa sencera.

Si la serp s’hagués menjat la mustela es veuria un bony a la seva panxa.

La Lucia es va tranquil·litzar quan va veure que la serp dormia cargolada en un racó del terrat i tenia el cos prim i uniforme.

Però de sobte, es va sentir un crit a la casa del costat i la senyora Rosa va sortir al balcó molt espantada.

- Ajudeu-me! Tinc una rata enorme a casa meva, ha sortit d’entre els llençols del meu llit i ara s’ha ficat dins de l’armari. Ajudeu-me!

La Lucia va pensar de seguida que la “suposada rata” de la senyora Rosa era la seva mustela i va demanar al seu pare que l’ajudés a rescatar-la. Entre tots dos van poder capturar l’animal i se’l van emportar cap a casa seva.

Al veure que tenia tots aquests problemes, la Lucia va tornar els tres animalons a la botiga on els havien comprat i el senyor de la botiga, a canvi, li va donar un cadell de gos petit que estava segur que podria cuidar sense incidents.

FI

........................................................................................................................................................ 

Un dia molt diferent

( 6èA ESC Busquets i Punset - 1rB INS Apel·les Mestres )

Hi havia una vegada una escola que es deia Busquets i Punset, on es va produir un fet misteriós ple d’esdeveniments estranys. Un dia qualsevol,  van arribar a l’escola els nens/es de 6èA, que pensaven  seria un dia com tots els altres. Van entrar a la classe per esperar al professor, i quan va passar mitja hora i  van veure que no arribava , van anar a preguntar als nens de 5è si els seus mestres havien arribat, però tampoc ho havien fet. Miraren  per totes les aules de l’escola, però no van trobar ningú. Van tornar a la classe i tots els nens estaven contents, menys tres, que es deien : Joan, Marta i Mònica. Ells van descobrir que hi havia una nota a la taula del professor, la van agafar i  llegir tot seguit. Deia: “Quina és l’aula on aprenem música? “ . Una vegada que encertaren  la pregunta, se’n van anar corrents a l’aula de música, on van descobrir que hi havia una nota en un faristol  en la que posava: “Si toqueu la cançó de  la lluna i la pruna amb el piano, una altra pista més descobrireu”.

 La Mònica sabia  com tocar aquesta cançó, la va aprendre quan era petita, la va tocar tan bé que de sobte va aparèixer a la pantalla tàctil de l’aula una altra pista més que deia: “Quina és l’aula d’en Joan i de la Laura?”. Un cop van encertar la pregunta, tota la colla es va dirigir a l’aula d’anglès, concretament a  la TAC TWO . Allà van trobar un paper damunt d’una  taula on posava: ”Where is the place where football is played the most?”. El Joan que sabia molt d’anglès la va traduir ràpidament i la va llegir per tots en veu alta: “On és el lloc on juguem més a futbol?”. Els tres nens es van dirigir eufòrics cap al camp de futbol del pati sense pensar-s’ho dues vegades....Allà, a la porteria de futbol, van trobar una altra nota que deia: “Quin és el lloc on fem més jocs?”. Aquesta pregunta també era fàcil, no van dubtar ni tan sols un moment i se´n van anar tots plegats cap al gimnàs, on van descobrir  que a la cistella de bàsquet hi havia un altre paper  escrit: “Si una altra pista voleu descobrir,  a l’Institut Apel·les Mestres haureu d’acudir...”

A continuació i sense perdre un segon se’n van anar corrents cap a l’institut per esbrinar la pista que els portaria cap al final d’aquell dia que estava sent tan diferent de la resta de la setmana....., mentre que tothom es preguntava el per què d’aquelles pistes. Què era el que passava a l’escola? Per què no hi havia cap mestre? Totes les preguntes es resoldrien a l’institut. Sí, sens dubte, aquell dia seria un dia molt diferent!!!

Mentre anaven a l’Apel·les Mestres, es van perdre pel camí.

Al cap d’una estona de donar voltes d’un cantó a l’altre es van trobar amb uns policies municipals que els  van preguntar:

-Què feu en hores de classe voltant pel carrer?

Els nens van intentar explicar-los la raó, però els de “la pasma” es pensaven que feien campana. 

Després d’una estona de preguntes i respostes els van acompanyar a l’institut Apel·les Mestres.

A l’Apel·les Mestres, semblava que no hi havia ningú, perquè van trucar al timbre i no contestaven. Es van adonar que la porta d’entrada era oberta i van entrar.

No hi havia llum, estaven a les fosques i  van anar a l’aula Magna, però no hi van trobar ningú. Tampoc a la sala de professors, ni al despatx de la Cap d’Estudis, ni al del Director. Al final van pujar a les classes. L’escala que pujava per anar a la sala de Música, a 1r i 2n de Batxillerat i a 3r d’ ESO semblava maligna... i si  baixaven nens i professors i els perseguien???

Van trobar una clau, la van provar en diverses portes i van entrar a 1r B.

Un cop allà, de sobte, van sentir que tots els nens de primer cridaven ‘’socors, socors’’. Ells no sabien d’on venien el crits i van decidir separar-se per trobar-los. Després d’una estona voltant per l’institut, els van trobar a l’obrir la porta del vestuari.

Els alumnes de 1r B, que són molt bromistes, van segrestar els nens i els van deixar en una habitació fosca. Els nens i nenes del Busquets i Punset van intentar escapar-se, però no sabien com, perquè no hi havia llum. Els alumnes de 1r B van desaparèixer. Els nens de l’escola tenien molta por.

Al cap d’una estona es va obrir una porta, i els nens van sortir corrents. Resulta que finalment un altre alumne els havia obert.

Els nois de 1r B van dir que era una broma perquè era el dia dels innocents.

Van continuar la recerca de la pista i van començar a parlar amb tothom del motiu pel qual havien vingut a l’Apel·les.

Un noi del Busquets va explicar que en el seu cole no hi havia cap profe i els de l’Apel·les van dir que a l’institut tampoc no havia vingut cap professor.

Van decidir seguir buscat  pistes, però no trobaven res de res .

Al cap d’una hora va aparèixer la conserge i li van preguntar on eren  els professors.

Ella va dir que no ho sabia, però més tard va recordar que el dia anterior els professors havien menjat un pastís compartit amb els del Punset per celebrar un aniversari.

Van anar a la sala on havien fet la festa i encara hi van trobar un tros de pastís. Van veure que el pastís estava podrit i van deduir que els profes havien menjat pastís contaminat i que per culpa de la indisposició no havien pogut anar els uns a l’escola i els altres a l’institut.

Llavors, tots junts es van posar a fer una altra festa per celebrar que no hi havia cole i que potser no n’hi hauria durant uns quants dies.

Però, quan eren a la festa, els va arribar un altre missatge on deia:

”Després d’haver recorregut l’institut, heu d’anar al lloc on jugàveu de petits, però aquest lloc no és el parc.”

Desprès de pensar-ho una bona estona, van comprendre que havien d’anar una altra vegada a la seva escola. Aquella nota parlava del pati dels petits. Quan van tornar cap al Busquets i Punset, van trobar una última nota  on els professors els explicaven que no passava res, que només volien que els seus alumnes passessin un dia molt diferent.

Com que els professors s’havien posat malalts tots de cop, sabien que durant un dia els alumnes haurien d’estar sols i havien decidit preparar un joc de pistes, des de l’hospital on s’estaven recuperant.

D’aquesta manera els alumnes de sisè aprendrien a espavilar-se tots sols pel barri  i visitarien l’institut on havien d’estudiar el proper curs.

Definitivament aquell havia estat:

Un dia diferent 

FI

 ............................................................................................................................................................

Futur

( 6ègrupA ESC Pablo Neruda - 1rC INS Apel·les Mestres )

Segle XXIII.   Una pandilla formada per nois i noies, entre onze i dotze anys.

L’Anna és la més sensata i li aterra provar coses noves. El Sergi , un noi molt alt, és molt tímid i li costa molt donar la seva opinió. Jesús i Cristina, són dos germans molt diferents, es barallen gairebé sempre i és en Sergi, tot i la seva timidesa ,  l’únic que aconsegueix que fassin les paus.

El dilluns , tota la classe va d’excursió al museu d’història antiga, concretament la història del segle XXI. Veuen objectes estranyíssims amb rètols que expliquen que eren i per a que servien. Per exemple veuen gomes, llibres, llibretes, bolígrafs,... A sota posen les explicacions.

                Bolígraf

S’ UTILITZAVA PER ESCRIURE, QUAN NO EXISTIEN ELS ORDINADORS TÀCTILS.

Al cap d’una estona els deixen anar sols per totes les sales del museu. Els dos germans, els que els hi costava molt seguir les normes, veuen una porta on posa:

NO PASSAR OBJECTE EN REPARACIÓ

- Jesús, estàs pensant el mateix que jo?

- Vols anar al lavabo. Però no, no podem passar, està prohibit.

- Només serà un moment i ja està.

Quan creuen que ningú mira, travessen la porta. Annan i Sergi corren darrera d’ells.

- Cristina !! Jesús !! Espereu, que nosaltres també volem entrar.

Un cop a dins veuen una màquina molt estranya, on posa objecte en reparació. Com sempre i sense fer cas a les normes, tots quatre pugen a la màquina, i li donen a una palanca.

- Cristina, com se t’acudeix pujar !

- Semblava divertit.

- Per què li crides, Anna? , diu en Jesús.

- Tu calla, que també has donat idees – respon Anna molt enfadada.

- No, no , jo només volia anar al lavabo.

-  Jo crec, que no cal enfadar-se tant.

Baixen de la màquina, fan un passeig i tornen a pujar.

- Veus, no era per tant.

- Ara tornem a donar a la palanca, i ningú sabrà el que hem fet.

- És veritat, no entén perquè posava en reparació si va com la seda.

Tornen a donar a la palanca, però aquesta vegada, les coses no resulten igual. Ja no estan al mateix lloc, ni tant sols a la mateixa època. L’Anna, la més sensata, veu un calendari des de lluny i al apropar-se veu....

12 de desembre de 2012

L’Anna i el Sergi van ser els primers de comprendre el que havia passat.

-Hem viatjat en el temps! –va dir L’Anna molt espantada.

- I què passa? –va contestar la Cristina que no s’adonava de la gravetat del que havien fet.

-Doncs que ara no trobarem ni les nostres famílies ni la nostra casa –va explicar el Sergi.

-Que bé! –va exclamar el Jesús més inconscient que mai, -Així podrem fer el que ens doni  la gana, no ens manarà ningú!

- Tu no saps el que dius. Hem de mirar de trobar la manera de tornar a la nostra època.

Tots quatre van començar a caminar per un carrer que no els resultava del tot estrany.

-Anem cap allà. –va dir el Sergi. –Allò sembla un parc, seurem i pensarem què podem fer.

-Aquí hi ha un rètol. –va observar l’Anna. -Hi diu: Parc de Can Boixeres.

- I tant!  Aquell és el palauet que es va ensorrar ja fa molts anys. –va dir la Cristina. –La nostra àvia em va explicar que ella hi havia celebrat la festa quan es va casar amb l’avi.  Es veu que al 2012 encara estava perfectament.

-Sí –va afegir el seu germà –Jo he vist les fotos moltes vegades i és aquest edifici.

- Allà hi ha una escola i un institut. Anem a veure com són els nens d’aquesta època.

Tots quatre van córrer fins a la porta de l’institut. Es deia institut Apel·les Mestres. Era l’hora de sortir de classe per anar a dinar i tothom parlava, reia, cridava.

De sobte van veure un noi i una noia que eren iguals que la Cristina i el Jesús. Anaven agafats de la mà.

-Quina cosa més rara. Jo estic espantada –va dir la Cristina.

-Jo crec que sé el motiu d’aquesta coincidència –va dir l’Anna mirant els seus amics que eren germans – Aquests deuen ser els vostres rebesavis que a l’any 2012 encara anaven a l’institut i sortien junts. Per això us hi assembleu tant.

- Jo vull veure si algun altre alumne s’assembla a mi –va dir el Sergi.

- A mi també em faria il·lusió veure els meus avantpassats quan tenien la meva edat – va contestar l’Anna.

Tots quatre es van posar darrere uns arbres observant atentament.

-Mira, mira! – va dir el Jesús – aquella noia és pastada a tu, Anna. Fins i tot té una piga com la teva sota l’ull esquerre. Deu ser la teva re-re-rebesàvia.

Ja només faltava veure qui s’assemblava al Sergi, quan van sentir una noia que deia:

-Tu sempre intentes que tothom faci les paus, Sergi. Ets molt bona persona.

Bingo!! El noi que duia al costat era ben igual que el Sergi del segle XXIII. I tenia el mateix nom i el mateix caràcter, segons el comentari de la seva companya.

Estaven contents d’haver vist els seus familiars de dos segles abans, però ara havien de tornar a la seva època. Van tornar a la càpsula  a intentar de trobar el punt exacte de la palanca. Després d’uns quants intents ho van aconseguir i van tornar a aparèixer al museu on els professors els estaven buscant una mica enfadats.

-On éreu? No heu sentit que havíem d’anar sempre tots junts?

-Hem anat al lavabo – va contestar ràpidament la Cristina.

Si haguessin explicat el que havia passat, no s’ho hauria cregut ningú.

FI

...........................................................................................................................................................

Vull jugar a futbol

( 6ègrupB ESC Pablo Neruda - 1rD INS Apel·les Mestres )

Aquesta història va passar fa molts anys, al voltant  del món del futbol. Judith, era una noia que volia jugar a futbol, però la seva família no volia precisament perquè era noia. Estrany oi !!!

Judith tenia un germà més gran que ella, el qual jugava en un equip de futbol. Ella sempre que podia anava a veure´l. La seva il·lusió era semblar-se a ell, i per tant, poder entrenar en un equip. El problema era que Judith era una noia, i havia de cuidar els dos petits de la casa, els seus germans bessons. Una altra raó per no poder jugar a futbol.

Judith, no era gaire presumida. No l’importava anar vestida com un xicot. Sempre volia anar molt còmoda.  Físicament era molt guapa, tenia el cabell llarg, de color castanys fosc i arrissat; els ulls els tenia molt grans i de color amarronat.

Com hem dit abans, sempre que podia anava a veure al seu germà. Aquell dia, un dissabte es celebrava una competició molt important, era la final i s’hi jugaven el títol de la temporada. S’enfrontaven l’equip de San Ildefons contra el Can Boixeres. 

Judith es va fixar en un noi de l’altre equip. Jugava molt bé i a més era molt guapo. Tenia la pell molt morena i el cabell negre  i llarg. 

Un dia, parlant amb la seva mare, Judith li va explicar que ella volia jugar a futbol com el seu germà i que a més hi havia un noi que li agradava molt. La mare li va explicar que quan ella tenia la seva edat, també volia jugar a futbol però els seus pares, els avis de la Judith, tampoc la deixaven perquè era una noia. La mare, li va dir que faria tot el possible perquè pogués jugar.

Judith no estava del tot convençuda que podrien convèncer al pare. Ella deia que anava a estudiar a la biblioteca, i dintre de la motxilla portava l’equipació . Durant un temps els va tenir enganyats. El germà gran, sempre que podia li ajudava, i quan havia de cuidar els bessons, ell es quedava.

Judith era molt bona. Era davantera i ficava bastant gols. Tothom del seu equip l’admirava i l’entrenador li deia que arribaria lluny.

Un dia, com a diferent i gran notícia, publiquen  al diari que hi ha una noia que juga molt bé al futbol. El pare de Judith, llegeix molt atentament la notícia i pensa en la seva filla. La sorpresa que es porta és enorme. A sota de la notícia hi ha una fotografia d’aquesta noia, i es tracta de la seva filla.

 El titular diu:

“una jove promesa del futbol, Judith”

La Judith va arribar a casa seva i el seu pare la va cridar mentre estava al sofà, per preguntar-li com li havia anat el dia. Ella li va contestar que el dia havia estat una mica avorrit.

Llavors el pare es va posar seriós i va dir;

- Seu un  moment, Judith.

I assenyalant l’article del diari va afegir:

- Em podries explicar què és això?

La Judith es va posar molt nerviosa i li va contestar:

- Ehem, ehem, és un article de futbol.

-I qui és la de la fotografia?

-Sóc jo, pare. Ho sento. És que jo estava molt entusiasmada, perquè volia jugar a futbol.

-I jo què t’havia dit, Judith?– va afegir el pare.

-Que no –va reconèixer la noia.

- Imagina’t que et trenques una cama, o un braç, o fins i tot el cap!

Mentre el pare deia això, la Judith feia una cara molt trista i els ulls se li van anar omplint de llàgrimes. Finalment, amb la veu trencada va dir:

-Però... es que vosaltres no sabeu el que m’arriba a agradar el futbol. És la meva passió. Deixa’m jugar, pare; deixeu-me  jugar.

- Sí que sabem que t’agrada, però no et volem deixar jugar per la teva seguretat. T’estimem massa per deixar-te jugar.

Ella va dir que li agradava tant, que encara que li donessin tots els diners del món ella no ho deixaria. I canviant de to va afegir:

-M’ho mereixo. Sempre faig el que em dieu, cuido els bessons... i mai no rebo res a canvi.

El seu pare, quan la va veure tan convençuda i emocionada, es va entendrir i després de rumiar-ho molt va dir:

-Hummmm, molt bé. Et deixaré jugar, però no vull que influeixi en els teus estudis ni en cap cosa més, d’acord?

- Sí pare, t’ho juro –va dir la Judith llançant-se sobre el seu pare i omplint-lo de petons- M’agradaria jugar al Sant Ildefons.

I així els pares es van adonar que la seva filla el que més desitjava de veritat era jugar a futbol i arribar a ser millor que Messi i que Cristiano Ronaldo.

El pare al dia següent va anar al “Sani” i va apuntar la seva filla.

Jugant, la noia va pujar a la categoria A i després d’uns dies va jugar contra el noi que li agradava, que era del Can Boixeres. Aquell dia la noia, que era la crack del seu equip, va jugar molt malament, perquè no parava de mirar aquell noi. Però quan van substituir-lo, la Judith va començar a jugar bé i va marcar tres gols (hat trick).

Al final del partit, el noi, envermellit, li va dir que ella també li agradava, van començar a sortir junts i al cap d’un temps ella va fitxar pel Can Boixeres per poder estar amb el seu enamorat.

A més, el seu equip va guanyar el Sant Ildefons  per 5 a 0 i la Judith, amb els anys, va arribar a ser una de les millors futbolistes del món.          

FI