AMOR A PRIMERA CAIGUDA
Segurament molts de vosaltres heu estat enamorats….doncs aquesta història tracta d’un amor a primera “caiguda” entre dos adolescents de l’Hospitalet.
A l’institut Tecla Sala , estudia una noia que es diu Elena, té disset anys, és alta i prima, té el cabell llis i castany i té uns ulls d’un color verd que criden molt l’atenció quan la mires. Viu a l’Hospitalet de Llobregat amb els seus pares des que va néixer.
Un altre dels protagonistes de la història és el Derek. Té divuit anys, és alt i prim.Té el cabell castany, llis i curt i ulls blaus. Fa molt poc temps que viu a l’Hospitalet, tot just un any, però ha estudiat l’últim curs al mateix institut que l’Elena, però en una altra classe.
Quan acaben el curs al juny, els donen una beca a cadascú per anar a la universitat de París a estudiar magisteri.
Malgrat haver estudiat al mateix lloc, ells no es coneixien molt, tant sols de vista, ja que el Derek era nou, i li havia costat molt fer amics, i encara més fer amigues. Fins el dia que es van trobar al vestíbul de l’institut per recollir la beca d’estudis a l’estranger.
Mentre estant esperant a la cua arriba el torn d’en Derek, i la recepcionista li diu que s’esperi a la sala que hi ha al final del passadís a l’esquerra. L’Elena en sentir el misstage que li dóna decideix seguir-lo ja que ella també hi anava a recollir la beca.
Es van seure l’un davant de l’altre, i després de transcórrer uns minuts van començar a parlar de les seves beques, on anirien a estudiar, què estudiarien, on viurien....
La recepcionista crida el nom del Derek i de l’Elena perquè passin a buscar tota la documentació que han d’omplir per obtenir la beca.
L’administrativa que els atén els diu que el viatge s’ha avançat i és d'aquí a dos dies. Els dos és sorprenen molt perquè pensaven que podrien passar l’estiu aquí amb les seves famílies. De l’emoció se’n van corrents,però amb tanta mala sort que l’Elena cau davant la porta del col·legi. El Derek que va darrere seu no sap què fer, però l’ajuda a aixecar-se del terra, i li diu:
-Estàs bé, Elena?
-Estic bé, gràcies-contesta ella. He caigut i només m’he fet mal al colze, però ha estat tan sols un cop. Moltes gràcies de nou!
Llavors es miren als ulls i ella es posa vermella.
-Tens uns ulls molt bonics - diu ell.
- Gràcies, tu també! - Ella respon educadament.
Després d’aquest petit intercanvi de paraules, el Derek decideix convidar l’Elena a prendre un gelat, i ella accepta.
Comencen a caminar i ell la mira amb un somriure i li diu:
- Voldries venir amb mi al viatge a París?
- M’agradaria molt anar-hi, li diu ella molt emocionada.
Arriben a la gelateria més popular del barri, tots dos es demanen el mateix gelat, maduixa i nata, quina coincidència! S’asseuen en una taula de la terrassa i comencen a parlar sobre el viatge que faran junts.
L’Elena, sense pensar-s’ho dues vegades li diu: T’ESTIMO MOLT! I de la vergonya que sent s’aixeca, li cau el gelat i se’n va corrents, però aquest cop no cau.
Ell sent una felicitat enorme en saber que la noia que li agrada, li ha dit que l’estima.
Llavors en Derek pensa que és hora de dir-li també que l’estima i crida en veu alta: JO TAMBÉ!!
Després de totes les declaracions tots dos marxen a fer la maleta.
Ha arribat el gran dia: el viatge a París. És hora d’anar-se’n a l’aeroport per agafar l’avió; cap dels dos vol arribar-hi tard.
Aquell matí 1 de juliol de 2011, es troben amb les seves famílies a l’aeroport del Prat i comença una nova etapa a les seves vides....
...Enmig del vol cap a
París, l’avió va començar a donar sotragades i va caure en picat. Tot va ser
ràpid i esgarrifós. Quan l’Elena i el Derek es van veure entremig del fum es van abraçar i,
tremolosos, van començar a apartar runa. Només hi havia dues persones més amb
vida. Ho van escorcollar tot, però no hi havia ningú viu. Van mirar pel voltant
i allò gairebé semblava una selva. Era un bosc tan dens, i amb uns arbres tan
alts, que gairebé no hi havia claror. Què podien fer? Caminar? Cap a on? Ja
havien comprovat que els telèfons mòbils no tenien cobertura. Devien ser a les
altes muntanyes del centre de França.
Quan la poca claror
va anar minvant, a en Derek li va semblar veure llum, una espurna molt llunyana
i petita entremig dels arbres. Van decidir anar-hi, però no era tan fàcil. Tot
era ple de vegetació i no podien recolzar bé els peus; a més, les branques els
fregaven cara i cabells amb el perill d’entrar als ulls. Van agafar un pal i el
van dirigir a la llum i es van asseure per esperar la claror diürna. No va ser
una nit agradable, però tenien esperances de trobar algú.
L’endemà, amb la
primera claror, es van posar a caminar cap on senyalava el pal. Al cap d’una
estona, els va semblar distingir un triangle vermell un bon tros enllà. En
anar-s’hi acostant, ja van ser conscients que es tractava d’una tenda de
campanya i que, per tant, hi hauria algú per allà. Van trobar un jove biòleg
que passava una setmana estudiant el comportament de les erugues al moment de
sortir del niu. Tenia emissora de ràdio i va poder comunicar que hi havia
quatre supervivents de l’accident del dia anterior. En un no-res els helicòpters els van recollir en una clariana
propera.
Amb una setmana de
retard, l’Elena i en Derek van ser a Paris per iniciar els seus estudis. El
director de la universitat els va ensenyar tota la instal·lació: aules,
biblioteques, laboratoris, sala d’actes, cafeteria i la zona de residència on
els estudiants de fora podien viure. L’Elena notava que el director evitava
mirar-la, que no li contestava si demanava algun aclariment, que, en canvi, es
comportava amb tota naturalitat amb en Derek. Potser era una impressió
equivocada, o potser no li agradava que hagués sortit la seva fotografia a tots
els diaris i no volia estudiants famosos...
Els dies van anar
passant i l’Elena parlava cada cop més amb en François, un noi parisenc que
feia el seu mateix curs però que anava a casa seva en acabar les classes. Una
tarda van quedar per veure’s a París; en François coneixia bé la seva ciutat i
l’Elena ho va trobar tot bonic i interessant. Van anar a sopar i l’Elena va
tornar cap a la residència d’estudiants.
En el camí de
tornada, dos individus li van sortir de sobte per darrere i li van estirar la
bossa i la van fer caure. Per sort, no es va fer gaire mal i, un tros més
endavant, ho va trobar tot llençat per terra, excepte els diners, es clar. El
dia següent, quan ho va explicar al director aquest no en va fer ni cas, li va
dir que per què sortia de nit i que tampoc no s’havia fet tant de mal, que
només per allò no pensava avisar la policia.
En François va
comentar el fet a casa seva. El seu pare era policia i li va proposar vigilar
la zona per si pescaven aquells dos lladres. En Derek s’hi va apuntar i van
buscar bons amagatalls des d’on observar. Una noia caminava tota sola per
aquell mateix carrer i de sobte dues figures la van atacar. El pare d’en
François va donar l’alto, va ensenyar la placa de policia i els va emmanillar
per endur-se’ls a la comissaria. Sembla que feia temps que atracaven; però, com
que només s’enduien els diners i llençaven les coses per terra, les víctimes
estaven satisfetes de no haver-ho perdut tot i no denunciaven res; la policia,
doncs, no tenia cap notícia del perill d’aquell carrer. L’endemà, el cap de la
comissaria va trucar al director per recriminar-li que no hagués ajudat l’Elena
a posar una denúncia i l’avisava que, sent un funcionari públic, havia de
servir millor els altres, que podia perdre la feina si no es comportava com
calia.
Anaven passant els
dies i l’Elena, que cada vegada s’enamorava més d’en François, va descobrir que
ell ja tenia nòvia. Va ser un cop fort per a ella. En François li va explicar
que no sabia com fer-s’ho perquè se les estimava totes dues. Però, és clar,
l’Elena va tallar la relació encara que li va costar i va patir molt. Sort en
va tenir de la comprensió i la companyia d’en Derek.
Aquells dies al costat d’en Derek parlant de temes tan íntims van fer
que l’Elena el comencés a veure d’una altra manera, se li va descobrir una gran
persona en el que ella només havia tingut per company de classe. I això va
portar que, anys més tard, quan ja havien tornat a casa, havien acabat els
estudis i ja treballaven, tornessin a París de lluna de mel. Tenien tan bon
record d’aquella ciutat que els havia acostat l’un a l’altra que, després de
decidir casar-se, no van dubtar ni un moment d’on anirien de viatge de noces.
FI
