dimarts, 1 de maig de 2012

Presentació Escola Sant Josep el Pi

Hola som els nois i noies de 6è de l’Escola Sant Josep – El Pi!
Som una classe simpàtica i alegre. Ens agrada molt jugar, a qualsevol cosa. Tot i que som una mica xerraire, treballem molt a classe.Esperem que us agradi la nostra història, ja que hem treballat molt.
Gaudiu de la lectura!



dimarts, 24 d’abril de 2012

Presentació Pablo Neruda







Som les i els alumnes de 6è de l'escola Pablo Neruda. Hem començat una història, esperem que trobeu un bon desenllaç. Ens veurem molt aviat per llegir l'inici i el final.

dimarts, 17 d’abril de 2012

Presentació 1rD Apel·les


Presentació de 1r D de l’Institut Apel·les Mestres

Hola a tothom.
Som el 1r D de l’institut Apel·les Mestres. A la classe hi ha 4 noies i 17 nois procedents de diversos països, que a vegades som molt moguts. Ens agrada divertir-nos i també jugar a futbol.
Per això la vostra història ens ha agradat i esperem que també us agradi el final que nosaltres hem imaginat.


Presentació 1rC Institut Apel·les


Presentació de 1r C de l’Institut Apel·les Mestres

Hola amics,
Som els alumnes de 1r C de l’Institut Apel·les Mestres. Som 23 nois i noies.
Hem escrit un gran final pel conte que vau començar vosaltres. Esperem que us agradi i que us sorprengui.


Presentació 1rB Apel·les


Presentació de 1r B de l’Institut Apel·les Mestres

Som els nois i noies de 1r B de l’institut Apel·les Mestres. És una classe de 20 alumnes.
Us presentem el final del conte que vosaltres vau començar Esperem que us agradi l’aventura que protagonitzeu.


Presentació 1rA Institut Apel·les Mestres




Hola companys i companyes! Som els i les alumnes de 1r A de l’Institut Apel·les Mestres. Som una classe de 21 alumnes.
Estem molt contents de treballar amb vosaltres. Ens ha agradat molt el començament del vostre conte i esperem que també us agradi el final que li hem donat.


dijous, 12 d’abril de 2012

Presentació 1r AB de l'Institut Mercè Rodoreda


Hola,



Som la classe de la roda de 1r AB de l'INS Mercè Rodoreda d'Hospitalet del Llobregat.


Som uns nois molt xerraires i divertits, però quan volem som treballadors.  De vegades sóm molt pesats i els professors acaben una mica estressats, però en el fons som bons nois.


Ens agrada molt venir a l’ institut perquè així passem el dia amb els amics.


Ens ho hem passat molt bé escrivint el final del conte i esperem que us agradi molt.

Presentació 1r B de l'Institut Mercè Rodoreda


Hola,

Som la classe de 1r B d’ ESO de l’institut Mercè Rodoreda, de l’Hospitalet de Llobregat. Som només una part del grup, som 9 nenes i 11 nens. Som molt xerraires i fem perdre la paciència a molts professors, ens agrada riure però som bons estudiants. Nosaltres també participem al Comènius, però aquest any viatgen els de 4t i batxillerat.

Els que us matriculeu l’any que ve en aquest institut, us esperem amb els braços oberts.

Si voleu més informació, visiteu la web del IES Mercè Rodoreda.

Presentació 1r A de l'Institut Mercè Rodoreda


Hola,



Som els alumnes de la classe de 1r A de l'INS Mercè Rodoreda de l'Hospitalet del Llobregat. 

Som una classe una mica entremaliada i divertida, però quan ens hi posem podem arribar a ser molt treballadors.

Estem encantats de fer el conte amb vosaltres i esperem que us agradi el nostre final.

dimarts, 10 d’abril de 2012

Presentació 1rCD de l'Institut Mercè Rodoreda


Hola, Pau Casals B !

 Som un grup de 1r C i de 1r D de l’institut Mercè Rodoreda.

L’inici del vostre conte ha estat molt original; i el títol, sorprenent pel canvi que heu fet en l’ús d’ “amor a primera caiguda”.

El sistema com l’hem acabat ha estat fent grups de 4 per idear la continuïtat i l’acabament. Després hem fet una posada en comú i hem seleccionat el millor. Ens vam avenir de seguida i, en un “plis-plas” el vam acabar.

Això és tot. Que us vagi bé. Ah!, estudieu molt perquè així, l’any que ve, pugueu ser aquí amb nosaltres.

Adéu.

Presentació 1D Institut Mercè Rodoreda



Hola, “patufets” !

Som la major part de la classe de 1r D de l’institut Mercè Rodoreda. Us volem dir que ens ha agradat molt l’inici de la vostra història.
 Aquest curs, però, la feina ha estat haver d’acabar un conte i no pas començar-lo, que ens sembla més fàcil. A canvi, hem tingut l’avantatge de saber com acaba abans que vosaltres que ho deveu estar esperant fa temps.

Esperem que us agradi la nostra continuació i el nostre final; hem fet, entre tots, el millor que hem pogut.

 Us esperem aquí l’any que ve.
  
A reveure.
                                                                                                           1rD

Presentació 1rC de l'Institut Mercè Rodoreda
Hola, penya!


Salutacions de part de l’institut Mercè Rodoreda.

Som el grup 1r C d’ESO i us volem dir que el vostre conte ens ha estat bastant fàcil de continuar. Vam ajuntar totes les idees que havíem pensat en grups de 4 i, després d’una selecció, vam continuar la història i la vam acabar.

Esperem que us agradi i, d’altra banda, us volem desitjar sort per acabar aquest curs i que l’any que ve pugueu ser aquí amb nosaltres.



Fins aviat.



                                                                                                1r C

dijous, 29 de març de 2012

Presentació del grup 1r B de l'Institut Can Vilumara


Presentació de 1r B de l'Institut Can Vilumara


Hola companys i companyes d’altres escoles i instituts de la nostra ciutat!

Nosaltres som els nois i noies del grup 1r B de l’Institut Can Vilumara. 

El nostre és un grup una mica xerraire ja que ens agrada molt parlar entre nosaltres (la majoria ens hem conegut aquest any i hem fet molta pinya!) per això en ocasions ens costa una mica posar-nos a treballar, però amb l’ajut dels nostres profes sempre ho aconseguim, i amb molta il·lusió.

I així ho hem fet amb la nostra participació a la roda de contes, encara més després de llegir l’inici de la història: "En un món màgic" escrita pels companys de 6è del Josep Janés. Ens va semblar un principi molt interessant i ple de fantasia, d’aquesta manera varem treballar tots plegats per tal d’oferir-vos el millor final possible.

Esperem que us agradi i ens veiem el proper dia 2 de Maig a l’Auditori Barradas!

Fins aviat!!!

dimecres, 28 de març de 2012

Presentació 1er C IES Can Vilumara


Presentació 1C Institut Can Vilumara


Hola  a tothom!

Som els nois i noies del 1r C del IES Can Vilumara.

 Som una classe més aviat petita, només 20 alumnes , però amb representació de 4 continents diferents.

Els nostres professors ens diuen que fem molt de xivarri, que no parem quiets i es queixen  a vegades del nostre excés d’energia. De tota manera, el que ningú no ens pot negar és que som simpàtics i amb ganes d’aprendre....

Tots nosaltres esperem que us agradi el final del conte i la nostra fotografia. Per cert, la  fotografia s’ha fet a  la nostra aula.

 Ens veiem aviat !


dimarts, 27 de març de 2012

Presentació 1r A Can Vilumara

Som la classe de 1r A de l'Institut Can Vilumara. Els nostres noms són: Pol, Clàudia, Daniel, Sergio, Rubén, Chaima, Manuel, Diego, Jhalmar, Lina, Maria, Julia Madian, Henry, Luis Angelo, Aldara, Zahra, Samantha, Javier, Marc, Nikolás, Xiahai i Kevin. La nostra tutora és la Núria.

El nostre tarannà és alegre. Som molt xerraires i decidits. Treballadors, tot i que no ens hi cansem. Ens agrada estar a secundària, tot i que es treballa força, també ens ho passem molt bé.

Us enviem una foto nostra i de la nostra aula. Molts petons a tots.

dissabte, 24 de març de 2012

Som la classe de 1r d’ESO D de l’Institut Can Vilumara.

Som un grup de 19 noies i 5 nois, som una mica xerraires, no una mica no, molt, molt i molt...

Ens agrada tafanejar, però també ser creatius, ordenats, treballadors i estudiem molt, tot i que ens agrada també jugar.

Ens ho passem molt bé a classe perquè fem dels estudis una cosa divertida i original.

La nostra tutora es diu Carme.

A reveure


dimecres, 15 de febrer de 2012

Presentació Grup 6è_ ESC Pau Sans

Hola nois i noies de 6è!

Som la classe dels " Supervivents" de l’Escola Pau Sans. Aquest curs som 25 alumnes i com cada any estem participant en aquesta activitat de laRoda de Contes. 
 
Nosaltres hem fet dos contes molt diferents. Un el continuarà el Can Vilumara, i l'altre el Mercè Rodoreda....esperem que tinguin un bon final.

En aquesta foto que veieu sortim tots al vestíbul de la nostra Escola, tot envoltat de volcans. Els hem fet nosaltres en un projecte que hem realitzat a Medi. El millor va ser quan vam fer emergir la "lava" ( realment era una reacció química de Bicarbonat + Vinagre + colorant/pintura vermell) del nostre volcà....quina passada!!!!
 
Segons les nostres mestres som un grup treballador, divertit i un pèl xerraire, però ens ho passem molt bé i aprenem.
 
Esperem que us agradin les nostres històries! 
 
Ens veiem aviat!

 
 

dilluns, 6 de febrer de 2012

Escola Joan Maragall. Presentació del grup de sisè.



PRESENTACIÓ

Hola! 
Som la classe dels menestrals de l’escola Joan Maragall: vint-i-cinc alumnes de sisè que estem participant d’aquesta aventura literària.
Al llarg d’aquest curs, a la nostra escola, treballem l’Edat Mitjana. És per això que els nostres dos contes s’hi inspiren.
Ens agrada fer activitats en grup.
Som una colla molt animada i divertida: ens ho passem molt bé tots junts.
Estem  preocupats i expectants pel pas a la Secundària i, amb aquesta oportunitat redactora, ens hi estem acostant.
Creixem molt ràpid i, per això, hem d’aprofitar el temps.
“El temps és or, se’n va i no torna”
Som espavilats, de vegades una mica mandrosos, però no ens donem mai per vençuts.
La nostra feina per a la Roda de Contes ha estat feta amb molta il·lusió.
Esperem que en gaudiu!
Ens veiem.
Petonets per a tots i totes.

L'alè del cavall blanc del carruatge de la princesa (Escola Joan Maragall)

“L’alè del cavall blanc del carruatge de la princesa”
( 6A ESC Joan Maragall - 1A INS Can Vilumara )

El que us explicarem ara, potser us agrada.

Conten trobadors i joglars que, fa molt de temps (pels volts de l’any 600), al regne de Llagaràmia corria la brama que la princesa estava tocada del bolet. Es deia Rosdepot i, tot i que era bonica com una flor, hem de reconèixer que era tossuda com una mula. Els seus ulls de mel i els seus cabells d’or provocaven sensació. Tenia un cavall anomenat Sicauspataxop.  Era: bonic, blanc, ràpid, misteriós..., i només obeïa a la infanta.

 
Els súbdits d’aquell reialme estaven molt preocupats per la noia perquè es passava tot el dia a la vora del seu cavall. Ningú no sabia què li passava i tampoc sabien què fer. Pensaven que, veritablement, estava trastocada.
La seva mare i el seu pare també n’estaven, de preocupats pel comportament de la princesa.
S’estava tot el dia abraçada a l’animal.
El rei treia foc pels queixals!
Tothom es preguntava què devia tenir aquell cavall, però ningú no trobava la resposta. Els estranyava veure-la sempre amb la cara molt a prop de la boca del seu amic tan especial. Fins i tot havien pensat que n’estava enamorada.
Sempre se’ls veia junts: bé a la quadra, bé de passeig. Fins i tot, la princesa desenganxava el cavall del seu preciós carruatge per tal de muntar sobre la sella i poder així estar més a prop del Sicauspataxop. De tant en tant, feien volts per tot el regne.
L’estranyesa de la situació va provocar que el rei reunís la Cort sencera per a mirar de trobar una solució. Després de molt pensar, van decidir contractar els serveis d’un mag a prova de bombes.
Van tancar la Rosdepot a la Torre de l’Homenatge i van esperar amb ànsia el moment en què mag i cavall es veiessin les cares.
La notícia va córrer com la pólvora. Un exèrcit de cavallers armats amb bombes fètides i insecticides van fer via per tal de solucionar aquell problema  i fer costat al mag.
Però les coses no van sortir com tots desitjaven: els cavallers també van quedar atrets per allò que semblava un alè especial d’aquell cavall...
 
... El rei i la reina van decidir que havien de deixar anar aquell cavall lluny  del seu regne, a veure si la princesa s’interessava per altres assumptes del seu voltant.
Una nit, quan la princesa estava dormint, el rei i la reina van baixar als estables reials i van agafar en Sicauspataxop i, amb l’ajuda del mag que va fer una teletransportació, el van enviar molt lluny del seu regne.
L’endemà al matí, la princesa es va despertar preguntant pel seu adorable cavall i li van dir que se n’havia anat molt lluny. La princesa Rosdepot es va enfurismar i va sortir del castell a cercar-lo pels voltants. Evidentment, no el va trobar a les rodalies i, enyorada com estava del seu cavall, tan sí com no, va decidir emprendre un llarguíssim viatge acomiadant-se dels seus afligits progenitors que no se’n sabien avenir.
Va voltar molt pel món buscant el seu estimat Sicauspataxop. Un bon dia el va trobar afermat a un arbre. Ella va córrer i el va deslligar i li va donar un petó a la boca. De sobte, el cavall es va transformar en un príncep que la va portar en braços fins al castell dels seus pares, ella estava encantada i molt feliç. La princesa i el príncep mai van desvetllar el seu secret al rei i la reina; així com el rei i la reina van prometre’s que no dirien mai més res sobre la teletransportació del cavall Sicauspataxop.
I així s’acaba la història. Van viure feliços, tots plegats, amb els seus secrets.

FI



Viatge a l'Edat Contemporània (Escola Joan Maragall)

Viatge a l’Edat Contemporània

Aquesta és la història d’un cavaller que viatjava pel temps.

Pels volts de l’any 1100, al regne de Camelot, vivia el rei Pitbull amb el seu fill Doraemon, que era un príncep afortunat.

Un dia, el príncep se’n va anar al bosc que envoltava el castell. La seva intenció era caçar cérvols per al sopar.
Endinsat en l’arbreda, es va trobar un objecte estrany. Va prémer un dels botons d’aquell artefacte i..., tot d’una, va ser transportat per aquella màquina del temps a l’Edat Contemporània.

-Ahhhh!!!!, va cridar el príncep Doraemon. Què és això????
El noi estava molt espantat i desconcertat. Estava més perdut que un pop en un garatge!
En sentir el seu xiscle, un ciutadà se li va apropar i li va dir:
-D’on surts, amb aquesta indumentària?
-On sóc? -va dir el príncep bocabadat i tremolós.
-A la ciutat de L’Hospitalet, la més bonica del món!
-I per què vestiu així? Jo vull anar com tu!
-Crec que el que tens a la mà és una màquina del temps i pel què veig, véns de l’Edat Mitjana. Ara que hi penso: em ve al cap una llegenda medieval que explicava el meu avi sobre un drac científic que va anar escampant màquines del temps per tot el món.
-Quèèèèèè?
-Tranqui, colegui. També diu la història que el mateix drac va amagar la Shakira (la  princesa més sexy, elegant i bella) en una de les escoles d’aquesta ciutat.
-Sóc un gínjol!, va exclamar content. Però tinc un problema: m’he descuidat el meu gorrocòpter al castell. Sense el meu casc particular no puc aconseguir res del què vull.
-Cap problema, noi! Fes servir la teva màquina del temps!
Dit i fet. En Doraemon va tornar a prémer el botonet i..., va aparèixer al bell mig de la taula rodona d’aquell  històric lloc anomenat Camelot!!!

Després de preguntar a moltes persones, Doraemon va trobar el castell on estava atrapada la Shakira. Es va endinsar en el castell i no li va ser fàcil arribar on estava la Shakira, ja que el camí era un laberint ple de monstres i bèsties entrenades per destrossar als intrusos.



         El primer parany amb el que es va trobar fou una gran destral molt afilada que donava voltes ràpidament, impedint el pas cap al castell. Doraemon no sabia com passar a l'altra banda, però després d'estudiar la situació va trobar una gran roca que podria aturar el moviment de la destral. El problema estava ara en moure aquella gran roca, ja que amb la seva força no seria suficient, així que va aprofitar una bestia molt forta que hi havia allà prop per poder moure la roca. Va fer enfadar la bèstia fins que , farta d'aguantar a aquell impertinent, el va perseguir per donar-li escarment. Doraemon va portar la bèstia fins on hi havia la roca i quan la bèstia el va tenir en el punt de mira donà un gran cop de cua, que Doraemon va esquivar en l'últim moment i que colpejà en la roca, que va caure i va aturar la destral.

        

         Doraemon, que estava esgotat, es va menjar un bollicao que li va donar noves forces. El segon parany no tarda en aparèixer. Era un monstre gegant. Doraemon es va treure un arc, una fletxa i un encenedor i, acte seguit, li clavà una fletxa encesa a l'ull del monstre, que caigué cridant de dolor.



         Al final del camí Doraemon arriba fins on està el maligne Popifresco, que tenia a la Shakira en una gàbia envoltada per un gran foc. Doraemon, que estimava a la Shakira, es va enfadar molt, però el Popifresco era més fort que ell i Doraemon li tenia molta por. Tot i això, Doraemon va traure una força sobrenatural i li va ficar l'espasa per un lloc que no vull dir aquí... Al final, la Shakira va ser rescatada i van tornar a Camelot per anunciar a tot el regne que la princesa havia sigut alliberada. Quan el rei es va assabentar que Doraemon i la Shakira estaven enamorats els va donar permís per a que es casessin. I així Doraemon visqué feliç amb la seua estimada, i tots dos acabaren sent els reis de Camelot. Visqueren molts anys i tingueren dos fills, els quals s'entrenaven tots els dies per ser tan forts i valents com el seu pare.

I conte contat, ja s'ha acabat.


divendres, 3 de febrer de 2012

Amor a primera caiguda_ ESC Pau Sans _B

AMOR A PRIMERA CAIGUDA

Segurament molts de vosaltres heu estat enamorats….doncs aquesta història tracta d’un amor  a primera “caiguda” entre dos adolescents de l’Hospitalet.
A l’institut Tecla Sala , estudia una noia que es diu Elena, té disset anys, és alta i prima, té el cabell llis i castany i té uns ulls d’un color verd que criden molt l’atenció quan la mires. Viu a l’Hospitalet de Llobregat amb els seus pares des que va néixer.





Un altre dels protagonistes de la història és el Derek. Té divuit anys, és alt  i prim.Té el cabell castany, llis i curt i ulls blaus. Fa molt poc temps que viu a l’Hospitalet, tot just un any, però ha estudiat l’últim curs al mateix institut que l’Elena, però en una altra classe.
Quan acaben el curs al juny,  els donen una beca a cadascú per anar a la universitat de París a estudiar magisteri.
Malgrat haver estudiat al mateix lloc, ells no es coneixien molt, tant sols de vista, ja que el Derek era nou, i li havia costat molt fer amics, i encara més fer amigues. Fins el dia que es van trobar al vestíbul de l’institut per recollir la beca d’estudis a l’estranger.
Mentre estant esperant a la cua arriba el torn d’en Derek, i la recepcionista li diu que s’esperi a la sala que hi ha al final del passadís a l’esquerra. L’Elena en sentir el misstage que li dóna decideix seguir-lo ja que ella també hi anava a recollir la beca.
Es van seure l’un davant de l’altre, i després de transcórrer uns minuts van començar a parlar de les seves beques, on anirien a estudiar, què estudiarien, on viurien....
La recepcionista crida el nom del Derek i de l’Elena perquè passin a buscar tota la documentació que han d’omplir per obtenir la beca.

L’administrativa que els atén els diu que el viatge s’ha avançat i és d'aquí a dos dies. Els dos és sorprenen molt perquè pensaven que podrien passar l’estiu aquí amb les seves famílies. De l’emoció se’n van corrents,però amb tanta mala sort que l’Elena cau davant la porta del col·legi. El Derek que va darrere seu no sap què fer, però l’ajuda a aixecar-se del terra, i li diu:
-Estàs bé, Elena?
-Estic bé, gràcies-contesta ella. He caigut i només m’he fet mal al colze, però ha estat tan sols un cop. Moltes gràcies de nou!

Llavors es miren als ulls i ella es posa vermella.

-Tens uns ulls molt bonics - diu ell.
- Gràcies, tu també! - Ella respon educadament.
Després d’aquest petit intercanvi de paraules, el Derek decideix convidar l’Elena a prendre un gelat, i ella accepta.

Comencen a caminar i ell la mira amb un somriure i li diu:

- Voldries venir amb mi al viatge a París?
- M’agradaria molt anar-hi, li diu ella molt emocionada.

Arriben a la gelateria més popular del barri, tots dos es demanen el mateix gelat, maduixa i nata, quina coincidència! S’asseuen en una taula de la terrassa i comencen a parlar sobre el viatge que faran junts.

L’Elena, sense pensar-s’ho dues vegades li diu: T’ESTIMO MOLT! I de la vergonya que sent s’aixeca, li cau el gelat i se’n va corrents, però aquest cop no cau.

Ell sent una felicitat enorme en saber que la noia que li agrada, li ha dit que l’estima.
Llavors en Derek pensa que és hora de dir-li també que l’estima i crida en veu alta: JO TAMBÉ!!
Després de totes les declaracions tots dos marxen a fer la maleta.

Ha arribat el gran dia: el viatge a París. És hora d’anar-se’n a l’aeroport  per agafar l’avió; cap dels dos vol arribar-hi tard.
Aquell matí 1 de juliol de 2011, es troben amb les seves famílies a l’aeroport del Prat i comença una nova etapa a les seves vides....


...Enmig del vol cap a París, l’avió va començar a donar sotragades i va caure en picat. Tot va ser ràpid i esgarrifós. Quan l’Elena i el Derek es van veure  entremig del fum es van abraçar i, tremolosos, van començar a apartar runa. Només hi havia dues persones més amb vida. Ho van escorcollar tot, però no hi havia ningú viu. Van mirar pel voltant i allò gairebé semblava una selva. Era un bosc tan dens, i amb uns arbres tan alts, que gairebé no hi havia claror. Què podien fer?  Caminar? Cap a on?  Ja havien comprovat que els telèfons mòbils no tenien cobertura. Devien ser a les altes muntanyes del centre de França.

Quan la poca claror va anar minvant, a en Derek li va semblar veure llum, una espurna molt llunyana i petita entremig dels arbres. Van decidir anar-hi, però no era tan fàcil. Tot era ple de vegetació i no podien recolzar bé els peus; a més, les branques els fregaven cara i cabells amb el perill d’entrar als ulls. Van agafar un pal i el van dirigir a la llum i es van asseure per esperar la claror diürna. No va ser una nit agradable, però tenien esperances de trobar algú.

L’endemà, amb la primera claror, es van posar a caminar cap on senyalava el pal. Al cap d’una estona, els va semblar distingir un triangle vermell un bon tros enllà. En anar-s’hi acostant, ja van ser conscients que es tractava d’una tenda de campanya i que, per tant, hi hauria algú per allà. Van trobar un jove biòleg que passava una setmana estudiant el comportament de les erugues al moment de sortir del niu. Tenia emissora de ràdio i va poder comunicar que hi havia quatre supervivents de l’accident del dia anterior.  En un no-res els helicòpters els van recollir en una clariana propera.

Amb una setmana de retard, l’Elena i en Derek van ser a Paris per iniciar els seus estudis. El director de la universitat els va ensenyar tota la instal·lació: aules, biblioteques, laboratoris, sala d’actes, cafeteria i la zona de residència on els estudiants de fora podien viure. L’Elena notava que el director evitava mirar-la, que no li contestava si demanava algun aclariment, que, en canvi, es comportava amb tota naturalitat amb en Derek. Potser era una impressió equivocada, o potser no li agradava que hagués sortit la seva fotografia a tots els diaris i no volia estudiants famosos...

Els dies van anar passant i l’Elena parlava cada cop més amb en François, un noi parisenc que feia el seu mateix curs però que anava a casa seva en acabar les classes. Una tarda van quedar per veure’s a París; en François coneixia bé la seva ciutat i l’Elena ho va trobar tot bonic i interessant. Van anar a sopar i l’Elena va tornar cap a la residència d’estudiants.

En el camí de tornada, dos individus li van sortir de sobte per darrere i li van estirar la bossa i la van fer caure. Per sort, no es va fer gaire mal i, un tros més endavant, ho va trobar tot llençat per terra, excepte els diners, es clar. El dia següent, quan ho va explicar al director aquest no en va fer ni cas, li va dir que per què sortia de nit i que tampoc no s’havia fet tant de mal, que només per allò no pensava avisar la policia.

En François va comentar el fet a casa seva. El seu pare era policia i li va proposar vigilar la zona per si pescaven aquells dos lladres. En Derek s’hi va apuntar i van buscar bons amagatalls des d’on observar. Una noia caminava tota sola per aquell mateix carrer i de sobte dues figures la van atacar. El pare d’en François va donar l’alto, va ensenyar la placa de policia i els va emmanillar per endur-se’ls a la comissaria. Sembla que feia temps que atracaven; però, com que només s’enduien els diners i llençaven les coses per terra, les víctimes estaven satisfetes de no haver-ho perdut tot i no denunciaven res; la policia, doncs, no tenia cap notícia del perill d’aquell carrer. L’endemà, el cap de la comissaria va trucar al director per recriminar-li que no hagués ajudat l’Elena a posar una denúncia i l’avisava que, sent un funcionari públic, havia de servir millor els altres, que podia perdre la feina si no es comportava com calia.

Anaven passant els dies i l’Elena, que cada vegada s’enamorava més d’en François, va descobrir que ell ja tenia nòvia. Va ser un cop fort per a ella. En François li va explicar que no sabia com fer-s’ho perquè se les estimava totes dues. Però, és clar, l’Elena va tallar la relació encara que li va costar i va patir molt. Sort en va tenir de la comprensió i la companyia d’en Derek.

Aquells dies al costat d’en Derek parlant de temes tan íntims van fer que l’Elena el comencés a veure d’una altra manera, se li va descobrir una gran persona en el que ella només havia tingut per company de classe. I això va portar que, anys més tard, quan ja havien tornat a casa, havien acabat els estudis i ja treballaven, tornessin a París de lluna de mel. Tenien tan bon record d’aquella ciutat que els havia acostat l’un a l’altra que, després de decidir casar-se, no van dubtar ni un moment d’on anirien de viatge de noces.


FI




VIATGE A MIAMI_ ESC Pau Sans A

VIATGE A MIAMI ( 6A grup A ESC Pau Sans - 1C INS Can Vilumara )


Hi havia una vegada tres germans, en Peter de tretze anys, la Clàudia de deu i en Jack, el petitó, de cinc. Vivien amb els seus avis a Barcelona. La seva mare, la Julie, se n'havia anat a treballar a Miami quan en Jack encara era un bebè. El seu pare va morir només néixer el petit.







S'estimaven molt els avis, però trobaven molt a faltar la seva mare. Tant és així, que un bon dia van decidir embarcar-se tots plegats per anar a buscar-la. No tenien diners per al viatge, és clar, així que van haver d'enginyar-se-les per aconseguir pujar en un vaixell que els portés a Amèrica.






Van comprar un inflable d'una persona i el van llençar al mar, just quan el vaixell salpava del port. Els vigilants van pensar que hi havia una persona a dins i es van llençar a l'aigua per rescatar-la. Aprofitant l'enrenou i la confusió general, els tres nois van poder ficar-se al vaixell.

Tot anava bé fins que van xocar amb un dels tripulants del vaixell i, en veure tres nens sols, els va demanar els bitllets. Van sortir corrents per coberta i es van amagar en uns bots d'emergència. Aquest empleat va cridar de seguida al capità que els va buscar per tot el vaixell. El capità estava a punt de descobrir-los quan va caure i sense voler va donar a la palanca que feia baixar els bots salvavides. Els nens van caure al mar dins d'un bot. Van agafar els rems i van remar i remar, allunyant-se del vaixell. Van quedar tan cansats de remar que es van quedar adormits.

L'endemà es van despertar molt a prop de la costa, van tornar a agafar els rems i van arribar fins a una petita illa. Van baixar del bot. No es veia cap rastre de civilització per enlloc. Tenien gana. De seguida van trobar una palmera plena de dàtils. En Jack es va enfilar a sobre d'en Peter i amb un pal que havien agafat a la platja va començar a donar cops als fruits. De seguida en va caure uns quants. Van menjar-ne un bon grapat.

Tot seguit, els tres nens van seure a terra per parlar i decidir què fer. Van pensar que primer de tot caldria fer un tomb per l'illa a veure si trobaven alguna cosa interessant.

Així que es van ficar uns quants dàtils a les butxaques i van emprendre el camí.
Quan ja portaven gairebé una hora caminant …

 
Va començar a ploure. Els nois estaven cansats , perduts i no sabien que fer:
-          Si tinguéssim una barca – va dir la Claudia.
-          Mira! Mira! És la nostra barca! – va dir en Peter.
Sí, però té un forat – va dir en Jack.
 

Van anar corrents a la barca, però, en Jack va ensopegar amb una pedra. En Peter es va adonar i  va tornar enrere a buscar-lo:
-          Jack, Jack aixeca´t! Hem de refugiar-nos de la pluja- va dir en Peter.
-          No puc, em fa mal el turmell-  va dir en Jack.
En Peter el va agafar en braços i el va portar fins una cova que hi havia al costat de la barca. En  Peter li va mirar el turmell i va veure que  se l’havia trencat.


 
La pluja ja no queia i van poder sortir a veure la barca. Els  va costar una nit reparar-la. La van portar a la costa, la van omplir amb provisions i quan van estar a punt d’embarcar, en Peter es va adonar  que no tenien ni rems ni vela ,així que, la Claudia va anar a buscar unes fulles de palmera i en Peter va anar a  buscar fusta perquè els fes de rem. En Jack es va quedar sol menjant dàtils, quan de sobte , va aparèixer un home amb llança que el va agafar i se’l va emportar entre els arbres:

-          Peter, Claudia ajuda! Ajuda!! Aaaaaaahhhh!!! –

En Peter i la Claudia es trobaven a la costa, a prop de la barca, quan  van sentir els crits d’en Jack. Els nois van mirar a terra i van veure indicis  que havien lluitat .

-          O no ,han capturat en Jack!!! -  van dir tots dos alhora

Els nois estaven desesperats, no sabien què fer, fins que van veure unes petjades que anaven fins una cova. Van entrar i van veure en Jack saltant i un home molt estrany:

-          Per què has raptat el nostre germà?. Què vols de nosaltres??!!- va dir en Peter amb un pal a la mà.
-          No li facis res Peter, m’ha curat el peu, mira ja puc caminar.

En  Peter va deixar el pal i li va preguntar qui era i què feia en aquella illa:

-Sóc un nàufrag que va ser desterrat en aquesta illa deserta.  Conec moltes cures,i quan vaig veure la caiguda del vostre germà, vaig decidir ajudar-lo .

Es van quedar parlant  molta estona fins que es van adonar que havien de marxar abans  que es fes fosc. El nàufrag els  va preguntar si podia anar amb ells ja que, en aquella illa ,se sentia sol. Els nens van acceptar encantats.

Una vegada  en alta mar, no sabien on anar fins que una ràfega de vent els va arrossegar durant 3 dies i 3 nits.

-          Mireu, mireu!!! Terra , terra! Hem arribat a Miami !- va dir la Claudia.

Els nens i el nàufrag van baixar a terra i van preguntar per la direcció on havien de localitzar  la mare. Els nens van arribar al lloc i van preguntar per ella:

-          Aneu per aquest passadís. – va dir un treballador.

Els nens ,entusiasmats, van entrar a la sala i van veure  una senyora asseguda butaca.  La dona es va girar cap a ells i es va aixecar :

-          Peter , Claudia, Jack, sou vosaltres !-  va dir ella amb llàgrimes als ulls.

Els tres nois van assentir amb el cap i es van abraçar. La mare els va explicar tot el que li havia passat i va dir:

-          Sabeu què nois? Deixaré aquest treball i tornaré amb vosaltres!!

Els nois es van alegrar molt. Tota la família va agafar el vaixell que sortia a las tres de la tarda i  van  tornar a casa.  Per cert, van ser molt feliços per sempre.

Segurament us pregunteu que li va  passar al nàufrag, oi? Ell es va quedar amb el treball de la mare i es van convertir en un multimilionari...

dilluns, 30 de gener de 2012

PRESENTACIÓ ESCOLA AUSIÀS MARCH

Hola companys i companyes! Som els i les alumnes de 6é de l'escola Ausiàs March.
Nosaltres ja hem començat el conte “Lucia i la selva a casa”, ara us toca a vosaltres desenvolupar la història i escriure el desenllaç.
Estem molt contents de poder fer aquest conte juntament amb vosaltres i esperem amb molta expectació poder llegir el final.



Esperem que us agradi!

LUCIA I LA SELVA A CASA


Hi havia una vegada, en un poblet de Catalunya, una noia de nou anys, amb cabells llargs i castanys, ulls blaus i estatura mitjana que es deia Lucia.
La Lucia era una nena capritxosa, que no tenia cap germà ni germana i es sentia sola.
Ella volia un animalet per ensenyar-li a fer coses i que li fes companyia. A més, totes les seves amigues tenien mascota i ella també volia una.

Com que faltava una setmana pel seu aniversari, va dir als seus pares que aquest era el regal que ella volia:
- Pel meu aniversari vull un gos- Va dir la Lucia.
I els pares van contestar:
- Si vols un gos, t'hauràs de portar molt bé.
Això va fer reaccionar a la Lucia, perquè des d'aquell moment es va comportar molt bé:
Va rentar els plats, va treure la pols dels mobles, va doblegar tota la roba neta i quan ja quedava poc per anar a dormir, en lloc de mirar la tele, es va rentar les dents i es va ficar al seu llit a llegir un conte.
Els seus pares estaven sorpresos, havia sigut la millor setmana des de fa quatre anys!. Tant el pare com la mare es van apropar a la Lucia, que estava cansada perquè havia treballat molt i li van dir:
-Pel teu aniversari havien pensat en regalar-te una altra cosa, però com que aquesta setmana t'has comportat molt bé, et regalarem el gos que vols .

Va arribar el 29 d'agost, l'aniversari de la Lucia, el moment perfecte per anar a la tenda d'animals a per el gos que ella volia. Al arribar a la tenda, van veure que malauradament, no hi havien gossos, tots s'avien esgotat. La Lucia es va posar molt trista i els seus pares li van dir:
-No et preocupis, com que no hi han més gossos, et deixarem que tries dos animals.
Van a anar a la part on hi eren els camaleons:
-Jo vull això! -Va dir la Lucia - Jo vull això, vull un camaleó! - i els pares van contestar:
-Bé, però que farem, no hi ha lloc per a un camaleó a casa...
-Si que hi ha! - replicà la Lucia -el podem deixar lliure per casa.
-Si clar -va contestar la mare -trencarà tots els mobles.
-No!-Va afegir la Lucia -els camaleons mengen mosques, no trenquen mobles.
Com que no van arribar a un acord i a la mare no li feia molta gràcia, finalment va dir:
-Si no agafes un camaleó, et deixo que tries 3 animalets.
La Lucia es va posar molt contenta, perquè el que en principi seria una mascota, ara ja serien tres!.
Caminant per la tenda, van veure una mostela. La Lucia per convèncer a la mare li va dir:
-Mira mare! Una mostela! M'han dit que son molt afectuoses, suaus i no fan soroll.
La mare convençuda li va contestar:
-Bé, doncs ja tens la primera mascota, et queden dos mes per triar.
Continuaven caminant per la tenda i van arribar fins al passadís de les serps i la Lucia, que sabia que a la seva mare ni li feien molta gràcia els rèptils, es va dirigir al seu pare:
-Mira pare! Aquesta serp és única en el món, es molt juganera i té tants colors que sembla un arc de sant Martí.
El pare encantat amb la serp li va dir:
-Bona idea! Doncs ja tens la segona mascota, ara et falta la tercera i última.
La Lucia va pensar que la mostela podia caminar, la serp reptava i ara li faltava un animal que pogués volar.
Just en aquell moment, va escoltar un soroll que provenia de l'altra part de la tenda; eren uns ocells cantant entre els quals la Lucia es va fixar en una cotorra:
-Ja ho tinc clar! La meva tercera mascota serà la cotorra!




D'aquesta manera, la Lucia i els pares van tornar a casa amb els tres animalets.
Durant els primers dies tot era molt bonic: la Lucia estava contenta amb les seves mascotes, li feien companyia i a més les mostrava orgullosa a totes les seves amigues.
Peró, amb el pas dels dies, les coses es van començar a complicar...

                                                                                                  Grup de 6é. Escola Ausiàs March