EN UN MÓN MÀGIC… ( 6A ESC Josep Janés - 1B INS Can Vilumara )
Fa molt de temps, en una illa del Pacífic, hi vivien un home i la seva dona. Habitaven una gran mansió, amb la Lucía i el John, els seus fills. Aquests eren intel·ligents, vius i sobretot molt curiosos.
Una nit, tot era en calma, quan de sobte, el nen i la nena van començar a escoltar una mena de sorolls molt estranys, dins l’habitació on dormien. Van estar desvetllats durant una bona estona, pensant si s’ho explicarien als pares. Al final, van decidir enregistrar tots el racons de l’estança, i ...quina va ser la sorpresa quan van mirar sota dels seus llits! Allí es van trobar dos magnífics anells que brillaven d’una manera especial. No s’ho van pensar; no es podien resistir a aquella brillantor, els van agafar i se’ls van posar. Sense saber de quina manera, van aparèixer en un altre lloc.
Aquell lloc era meravellós; un paisatge únic, decorat amb un munt de flors de tots els colors de l’arc de Sant Martí i ple d’éssers màgics: animals que parlaven entre ells, homes meitat cavall, fades, micos saltarins...i tants i tants més.
Estaven bocabadats, admirant aquell curiós i fantàstic indret on havien aterrat, sense la menor idea de com, quan van veure una mena d’ocell de color blau, que s’apropava i els deia:
-Benvinguts al nostre món! És tot un plaer poder gaudir de la vostra presència entre tots nosaltres; a més, teniu una missió molt important que complir. Us portaré al castell dels nostres rei i reina.
-Però què és això?-va preguntar el John, amb cara de no poder creure el que estava passant.
-Un ocell, o el que sigui, que parla! No pot ser veritat!-va exclamar la Lucía amb la mateixa expressió de no entendre res del que els estava passant.
-Tranquils, no esteu somiant, aquí tot això és normal! Tots els animals parlem, i de quina manera! Us haureu d’acostumar, si és que passeu uns dies entre nosaltres.
Dit això, l’ocell va començar a volar i els va indicar el camí cap al castell.
Els dos germans caminaven tranquil·lament, fascinats per la bellesa que els envoltava, però en aquestes que apareix un gegant amb una túnica verda fins els peus i amb una barba que li arribava a la cintura. Els dos germans es van quedar un moment indecisos, sense saber com actuar, però ràpidament, sense pensar-s’ho més, van fugir a tota vela.
Després de córrer i córrer, durant una bona estona, per fi van poder divisar el castell al cim d’una muntanya. Es van aturar, van agafar aire, i així, doncs, caminant plegats van dirigir-se cap al seu destí. El camí era molt llarg i anaven arrossegant les cames. Molt cansats, però al final van arribar-hi. A la porta del gran castell, els esperava un criat, un home jove i fort. Van entrar dins un rebedor sumptuós. A continuació van passar a un saló il·luminat on els esperaven el rei i la reina.
Fa anys i anys, el rei era un home poderós que estimava els seus vassalls.
Aquest rei es va casar amb una princesa bona i bonica ( l’actual reina), que li havia donat una filla. Tots tres vivien feliçment en aquell castell ricament decorat, on s’hi escoltava música, on s’hi representaven obres de teatre, on la vida era una delícia. Però, malauradament, aquesta felicitat es va acabar en el moment en que la filla va desaparèixer.
-La reina i jo us donem la benvinguda al nostre castell. Us preguntareu què és el que us ha portat fins aquí -va començar a parlar el rei.
-Us saludem Majestats. La veritat és que tenim molta curiositat; estem una mica desorientats -va respondre la Lucía.
-Veig que porteu posats els anells -va dir la reina, tot mirant les mans dels dos nens. Són imprescindibles per poder resoldre el nostre problema...-i no va poder continuar parlant.
-Disculpeu a la reina; des de que va desaparèixer la nostra filla, una gran tristesa inunda els nostres cors. Només vosaltres, amb l’ajuda d’aquests anells màgics, podeu portar-nos, de nou, l’alegria a les nostres vides...
...
- Però, de quina manera us podem ajudar nosaltres? – va preguntar la Lucía.
- Sí, perquè nosaltres i no una altres nens? – va preguntar també el John.
El rei els hi va explicar que havien estat els anells qui els havien escollit a ells. Aquests anells estaven fets amb un mineral màgic anomenat “corindio”. I que tenien la propietat de portar a la gent all lloc que desitja sempre que tinguessin el cor pur i l’anima tranquil·la, sense malícia ni rancor.
Ràpidament en John i la Lucia van decidir ajudar aquells pares desconsolats que tant s’estimaven la seva filla. Es van posar els magnífics anells daurats en les seves petites mans, i van tancar els ulls alhora que desitjaven amb totes les seves ganes anar al lloc on es trobava la princesa.
De sobte, quan els vanes van tornar a obrir van aparèixer al mig d’un camí. I davant seu un arbre que els hi va dir:
Esteu a punt d’entrar al bosc prohibit, aneu amb compte perquè hi ha criatures molt estranyes i perilloses. D’aquell que s’ha atrevit a entrar-hi mai més s’ha tornat a saber. Només podreu sortir si encerteu l’endevinalla del gegant, si no és així mai trobareu la sortida.
Un calfred va recórrer els seus braços, es van mirar a la cara i sense dir res, van continuar el seu camí. Al cap d’una estona era de nit i estaven al mig d’un bosc fastigós i horrible, on podien escoltar els corbs, el cruixits dels arbres mig trencats, i un vent molt fort.
Els dos germans tenien molta por i es van agafar de la mà, aleshores, els seus anells van començar a brillar cada cop amb més intensitat fins que la seva brillantor els va il·luminar el camí.
Sense saber ben bé com, els dos germans es van endinsar en aquell bosc, semblava que els anells els indicaven quin era el camí que havien de seguir. De cop i volta van deixar d’escoltar cap soroll i de repent, quan estaven a punt de sortir d’aquell horrible bosc, un gegant es va posar al seu camí:
- Si per aquest camí voleu continuar la meva endevinalla haureu de contestar: -va dir el gegant.
“De la terra vaig al cel, del cel he de tornar;
Soc l’ànima dels camps, que els fa florar.
- Llavors, els dos germans van recordar l’advertència de l’arbre, no podien fallar en la seva resposta perquè sinó mai sortirien d’aquell horrible lloc.
- Després de rumiar una estona...
- L’aigua, es l’aigua ! – va contestar ràpidament la Lucía.
- En efecte, va dir el gegant, podeu continuar el vostre camí.
Encara estaven donant salts d’alegria els dos germans per haver superat la prova del gegant quan es van trobar envoltats d’aigua, una aigua de color blau turquesa i molts peixos de diferents colors. Al principi es van espantar moltíssim perquè pensaven que moririen ofegats, però ràpidament en John es va donar compte de que podien respirar sota de l’aigua, això els va sorprendre molt, però no es van espantar i van decidir continuar el seu camí.
Volien trobar la princesa allà on estigués. De sobte, es van trobar amb un polp gegant que tenia atrapada a la princesa en un dels seus tentacles i no la deixava anar. Els dos germans es van mirar fixament, i com si, s’endevinessin el pensament van decidir a l’instant el que havien de fer.
Havien de donar-li al polp, aquells anells màgics que tant brillaven. Encara que sabien, que pot ser mai més podrien tornar a casa amb la seva família. De totes maneres, no ho van dubtar i els dos germans alhora van llençar els seus anells el més lluny que van poder, de seguida el polp en veure la brillantor dels anells, va deixar anar la princesa i es va anar a buscar.
En aquest moment, els nens i la princesa es van agafar les mans, i a l’instant es van trobar, en altre cop, dins el palau dels reis.
El rei i la reina es van posar a cridar d’alegria al veure els dos germans i la seva estimada filla. La princesa va explicar als seus pares, que un bon dia va anar a passejar pels jardins del palau i es va apropar a l’estany a mirar-se a les aigües, quan de sobte la va agafar el pop.
Els reis es van posar tant contents que van fer una festa en honor als dos germans que havien sigut molt valents. Era una festa plena d’alegria, música i molt menjar, on tothom reia i ballava.
Quan va acabar la festa, els dos germans estaven tristos perquè encara que allà ho havien passat molt bé, trobaven molt a faltar la seva família i ara, sense els anells, mai més podrien tornar a casa.
Llavors el rei els va confessar que els anells no tenien cap poder especial, l’única cosa que feien era brillar, que només era una excusa per a ajudar-los a tenir la confiança que necessitaven per a poder aconseguir el seus desitjos.
El rei els va explicar que van aconseguir alliberar a la princesa gràcies a la seva il·lusió i esforç, i que veritablement, només d’aquesta manera podem aconseguir allò que desitgem a la nostra vida.
Així doncs, en John i la Lucía van tornar a tancar els ulls desitjant tornar a casa, quan els van obrir eren a l’habitació on dormien. Els seus pares no s’havien donat compte perquè en la vida real havien passat nomes unes hores, i van pensar que pot ser només havia estat un somni.
D’aquesta manera els dos germans es van adonar que no existeixen els anells màgics i que només són la nostra il·lusió i el nostre esforç els anells que ens permeten aconseguir allò que desitgem a la nostra vida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada