LA FAMÍLIA . Escola Josep Janés 6è B.

LA FAMÍLIA

Hi havia una vegada una família molt pobra, molt pobra... El pare es deia Víctor i era un home responsable i treballador, però que va quedar en l’atur feia dos anys. La mare es deia Maria, i ja no sabia què fer per poder posar el menjar cada dia sobre la taula.

Tenien un sol fill: en Joan. Aquest era un nen juganer, entremaliat i una mica trist, perquè els altres nens del poble no volien jugar amb ell, deien que la seva roba feia pudor.

Un dia, el pare va sortir de casa, com molts altres dies, amb l’esperança de trobar feina. El seu fill es va posar molt content, perquè el que de debó volia en Joan és ser com els altres nens, tenir suficients diners per portar roba nova i neta i així poder tenir molts amics.

Però quan el pare va arribar a la tarda, va dir que no havia aconseguit res. El seu fill es va enfadar molt, es va posar a plorar i va sortir corrents de casa, donant un fort cop a la porta.

El seu pare el va deixar anar perquè pensava que el seu fill tornaria a casa quan es calmés una mica.

En Joan va córrer, córrer, i córrer fins que es va quedar sense alè. Es va aturar per a descansar una estona i es va quedar adormit enmig del bosc.
Però ja eren les set de la tarda i el cel s’anava enfosquint i els pares d’en Joan van començar a preocupar-se per la tardança del seu fill. No sabien on s’havia ficat.
En Joan es va despertar i de sobte, va comprendre que estava perdut  i que a més, molt aviat seria nit tancada.

Els pares d’en Víctor no podien esperar més i es van posar de camí al bosc, on suposaven que s’havia anat el seu fill. Van començar a cridar al mateix temps tots dos:

-Víctor, Víctooooor... On ets?

 Però no havia resposta, només se sentia els udolls dels gossos (potser d’algun llop) i les branques dels arbres, suaument mogudes pel vent.
En Joan estava ja a punt de plorar quan va sentir un soroll darrera seu.

Es va regirar corrents i llavors ...

...El soroll provenia d’un llop, un llop furiós que es va acostar a gran velocitat i es va tirar sobre en Joan i el va mossegar a la cama. El nen va cridar tant fort que el llop el va deixar estar i se’n va anar.

Era tan fosc que en Joan no sabia cap a on moure’s i  es va arraulir sota uns matolls. La cama li feia mal i notava tot el cos calent, la febre l’estava envaint i es va adormir ple de dolor.

Una suau i refrescant brisa el va despertar. Era Pegàs, el cavall alat que li feia vent amb les seves ales per alleugerir-lo de la febre. Dalt del cavall hi havia un bruixot que li va dir:

- Nen, ens has fet molta llàstima i et venim a ajudar. Pots demanar tres desitjos.

- Oh, moltes gràcies! Primer de tot desitjo que la meva família surti de la pobresa, després que se’m curi aquest mal que em consumeix i finalment que a casa tothom tingui sempre salut.

Es va tornar a adormir, i al cap d’unes hores ja no sabia si havia somiat o allò li havia passat de veritat. Era clar que estava ben despert, que no notava febre i que la terrible mossegada del llop ja no hi era.

Mirava al voltant per decidir cap a on caminaria i va veure un home amb una destral aixecada. S’hi va acostar amb certa por. En ser més a prop va reconèixer que es tractava d’un veí del poble, el llenyataire que, efectivament, tenia una bona pila de troncs tallats. Es van saludar i el nen li va explicar que s’havia perdut la tarda anterior. L’home li va dir que prou que ho sabia, que tothom l’estava buscant però no pas per aquella banda del bosc. Que ell havia anat a fer llenya perquè el fred atacava de valent totes les cases.

I van tornar cap a casa,  cadascú amb la llenya que podia carregar. I en arribar a casa del noi el llenyataire li va regalar uns quant troncs dels que en Joan havia carregat. Els pares d’en Joan el van abraçar, i així, tots tres abraçats, se sentien els més feliços del món encara que fossin pobres.

L’endemà en Joan va triar un dels troncs que havia dut del bosc perquè servís de tió, i va fer tot el cerimonial d’aquelles dates d’abans de Nadal. El dia que van fer cagar aquell tió van veure que hi havia un sobre al damunt dels torrons que la mare havia pogut comprar. A dintre hi van trobar un bitllet de loteria per a la Rifa del Nen. Cap d’ells no sabia d’on provenia aquell sobre, però el van guardar amb compte: i si la sort... I sí, la sort els va arribar perquè el bitllet que tenien va ser el premi gros d’aquell sorteig.

En Joan estava content, ja no haurien de patir. Lamentava haver-se escapat de casa d’aquella manera i n’havia demanat perdó, i les coses dolentes que li haurien pogut passar quan anava perdut... Però tot s’havia acabat i s’havia acabat bé.  Què se n’hauria fet dels amables  Pegàs i el bruixot? Això tota la vida s’ho preguntaria.