Visions 6è A. Escola Patufet Sant Jordi

VISIONS  

(6èA Patufet  Sant Jordi i 1rD Mercè Rodoreda)

La meva família diu que no sóc especial, jo crec que sí. No tothom pot veure i sentir els morts...

Tot va començar fa 2 anys quan jo en tenia 7 . Una nit, abans de sopar, desprès de la típica i avorrida discussió amb els meus pares,vaig anar com sempre a la meva habitació, enfadat i donant cops de peu a amagar-me al meu racó preferit, dins l’armari. Em sento protegit a la meva habitació, allà hi tinc les coses que m’agraden: les meves joguines, el meu ordinador, els meus contes, els meus dibuixos.


Va ser llavors quan vaig sentir la veu de dues persones. Una sonava dolça, acollidora i protectora, l’altra era més greu i una mica rogallosa. Aquella veu em donava força i confiança. Per què aquelles veus em resultaven tan familiars?. Em deien que no plorés més, que no m’enfadés, que tot passaria. Encuriosit vaig sortir del meu amagatall i vaig buscar per  tota l’habitació per esbrinar d’on  sortien aquelles veus. Aquella nit no feia vent així que em va semblar molt estrany que la finestra s’obrís i es tanqués sola. Vaig descobrir que aquelles veus no podien venir de la meva habitació.

Me’n vaig anar al llit sense sopar i vaig començar a tenir somnis estranys. En el meu somni apareixia una clau rovellada i molt feixuga dins d’un calaix que no el reconeixia. El calaix era antic, ho podia deduir pels gravats de la fusta.

De cop va sonar el despertador. Vaig apartar la cortina i plovia a bots i barrals.

-         Quina ràbia! aquell dia no podria anar al parc com tots els dilluns.

A l’ arribar a l’ escola anava xop de cap a peus.

Quan vam entrar  a la classe havíem d’ escoltar la conferència del Xavi. Tractava sobre els fenòmens paranormals. Em va interessar el tema, concretament la part de les aparicions de persones que ja no hi eren...

Com seguia plovent, vam decidir  anar a la biblioteca en contes d’ anar al parc. Vaig estar buscant algun llibre per veure si algú havia tingut la mateixa experiència que jo, però no el vaig trobar. 

Els pares del Xavi em van acompanyar a casa. Quina família més acollidora: s’escolten entre ells, s’abracen. Son molt diferents a la meva. A casa meva jo no tinc ni veu ni vot...

 

...Aquell dia va passar i, l’endemà, anàvem de visita a casa dels avis. Mentre els grans preparaven el dinar, jo vaig pujar a les golfes. Hi havia un munt de coses allà dalt per anar explorant. Mai no me n’havia adonat, però un dels calaixos d’aquell moble del racó era igual que el que jo havia vist en somnis. El vaig obrir i a dins, plena de pols, hi havia una capsa de fusta. Semblava antiga i estava tancada amb clau.

Els avis no van dubtar a regalar-me-la, ni tan sols recordaven que existia, ni de qui podia ser.  Ningú no la volia fer malbé per obrir-la;  calia pensar, anar a un serraller o enginyar-se-les i provar totes les claus que trobéssim.

En tornar a casa, me’n vaig anar a dormir cansat i capficat amb la capsa.  Enmig dels somnis la veu dolça i protectora em va fer saber que la clau que necessitava era dins la terra de la planta centenària del costat de la porta d’entrada de casa dels avis.

Van haver de passar quinze dies per tornar a visitar els avis. Jo no tenia pressa perquè confiava en el somni.  Amb un pal primet i fort vaig remoure la terra d’aquella planta, amb compte per no fer-la malbé; al cap d’una estona, es va enrotllar un cordonet al pal. Al capdavall hi havia la clau. Ara ja només pensava a tornar a la meva habitació.

Quam vam haver tornat a casa, vaig córrer a obrir la capsa.Hi havia boles de vidre, fotos,  joies que no semblaven de gaire valor, figuretes de soldats... Devia tractar-se del “tresor” d’algun nen o nena d’entre els avantpassats de la meva família.

Cada matí, la primera cosa que feia era mirar-me tots aquells objectes de la capsa. El cinquè dia em mirava les fotografies. Com que eren antigues i en blanc i negre no hi havia prestat gaire atenció. En una em va semblar reconèixer la casa dels avis, tot era igual excepte que on ara hi ha la planta centenària a la foto hi havia una finestra.

A la visita següent a casa dels avis vaig palpar i remirar el darrera de la planta i no vaig notar més que la paret. En preguntar-li a l’àvia,  em va explicar que, quan havien comprat la casa, els antics propietaris ja els havien comentat que hi havia una habitació clausurada; però, com que la casa era prou gran, els avis mai no l’havien fet obrir. Aquell espai havia estat l’estudi d’un nen que s’havia mort; els antics propietaris l’havien fet segellar, la finestra i tot, perquè no suportaven veure tot allò sense el seu fill que en gaudís. Finalment havien decidit marxar, ja que no hi havia racó de la casa ni dels voltants que no els recordés l’estimat nen.

Durant els somnis de la nit, la veu dolça i protectora em va dir que era germaneta meva, que només havia viscut un mes i que els meus pares havien decidit explicar-m’ho quan fos més gran; que els havia enfonsat molt perdre aquella criatura i que, amb el temps, havien fet el cor fort i havien volgut tenir un altre fill que era jo. Però que ella no em parlava en somnis per coses d’ella, sinó per un nen trist que havia mort el mateix dia que ella, molts anys abans, i necessitava que es conegués la seva història.

A partir d’aquella setmana ja no vaig somiar més, ni les veus em van parlar mai més. Això no em va amoïnar, jo estava convençut que les veus confiaven que jo actuaria. Em va costar força, però vaig aconseguir que els avis fessin obrir aquella habitació clausurada.  En entrar-hi, vam veure que a les parets hi havia mapes i làmines de plantes i d’animals, al mig una taula amb una un objecte de vidre ple d’un líquid negrós. L’àvia em va explicar que era tinta per escriure, i em va ensenyar una ploma i com s’havia de sucar al tinter i anar amb compte per anar escrivint... Tot allò era com un museu par a mi i em van deixar que m’hi entretingués.  A sobre d’un prestage vaig trobar una capsa de cartró, contenia una bonica col·lecció de papallones.

Em van deixar endur a casa la col·lecció de papallones, i el meu amic Xavi va dir que l’havia de portar a l’escola. El professor de Ciències va descobrir que una de les papallones ja s’havia extingit, i que aquella col·lecció era la prova que, en cent anys, un dels nostres insectes ja no existia. El professor va proposar guardar la col·lecció al museu de la capital, amb el nom i la història del nen que l’havia feta.

És així com va acabar la meva actuació en aquell cas. I tot plegat em va fer reflexionar que, si de vegades trobava els pares ensopits o una mica agres, era per la filleta que havien perdut i no pas per alguna entremaliadura que jo pogués haver fet o perquè no m’estimessin .