“L’alè del cavall blanc del carruatge de la princesa”
( 6A ESC Joan Maragall - 1A INS Can Vilumara )
( 6A ESC Joan Maragall - 1A INS Can Vilumara )
El que us explicarem ara, potser us agrada.
Conten trobadors i joglars que, fa molt de temps (pels volts de l’any 600), al regne de Llagaràmia corria la brama que la princesa estava tocada del bolet. Es deia Rosdepot i, tot i que era bonica com una flor, hem de reconèixer que era tossuda com una mula. Els seus ulls de mel i els seus cabells d’or provocaven sensació. Tenia un cavall anomenat Sicauspataxop. Era: bonic, blanc, ràpid, misteriós..., i només obeïa a la infanta.
Els súbdits d’aquell reialme estaven molt preocupats per la noia perquè es passava tot el dia a la vora del seu cavall. Ningú no sabia què li passava i tampoc sabien què fer. Pensaven que, veritablement, estava trastocada.
La seva mare i el seu pare també n’estaven, de preocupats pel comportament de la princesa.
S’estava tot el dia abraçada a l’animal.
El rei treia foc pels queixals!
Tothom es preguntava què devia tenir aquell cavall, però ningú no trobava la resposta. Els estranyava veure-la sempre amb la cara molt a prop de la boca del seu amic tan especial. Fins i tot havien pensat que n’estava enamorada.
Sempre se’ls veia junts: bé a la quadra, bé de passeig. Fins i tot, la princesa desenganxava el cavall del seu preciós carruatge per tal de muntar sobre la sella i poder així estar més a prop del Sicauspataxop. De tant en tant, feien volts per tot el regne.
L’estranyesa de la situació va provocar que el rei reunís la Cort sencera per a mirar de trobar una solució. Després de molt pensar, van decidir contractar els serveis d’un mag a prova de bombes.
Van tancar la Rosdepot a la Torre de l’Homenatge i van esperar amb ànsia el moment en què mag i cavall es veiessin les cares.
La notícia va córrer com la pólvora. Un exèrcit de cavallers armats amb bombes fètides i insecticides van fer via per tal de solucionar aquell problema i fer costat al mag.
Però les coses no van sortir com tots desitjaven: els cavallers també van quedar atrets per allò que semblava un alè especial d’aquell cavall...
... El rei i la reina van decidir que havien de deixar anar aquell cavall lluny del seu regne, a veure si la princesa s’interessava per altres assumptes del seu voltant.
Una nit, quan la princesa estava dormint, el rei i la reina van baixar als estables reials i van agafar en Sicauspataxop i, amb l’ajuda del mag que va fer una teletransportació, el van enviar molt lluny del seu regne.
L’endemà al matí, la princesa es va despertar preguntant pel seu adorable cavall i li van dir que se n’havia anat molt lluny. La princesa Rosdepot es va enfurismar i va sortir del castell a cercar-lo pels voltants. Evidentment, no el va trobar a les rodalies i, enyorada com estava del seu cavall, tan sí com no, va decidir emprendre un llarguíssim viatge acomiadant-se dels seus afligits progenitors que no se’n sabien avenir.
Va voltar molt pel món buscant el seu estimat Sicauspataxop. Un bon dia el va trobar afermat a un arbre. Ella va córrer i el va deslligar i li va donar un petó a la boca. De sobte, el cavall es va transformar en un príncep que la va portar en braços fins al castell dels seus pares, ella estava encantada i molt feliç. La princesa i el príncep mai van desvetllar el seu secret al rei i la reina; així com el rei i la reina van prometre’s que no dirien mai més res sobre la teletransportació del cavall Sicauspataxop.
I així s’acaba la història. Van viure feliços, tots plegats, amb els seus secrets.
FI
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada