Presentació Escola Pablo Neruda (2)

HOLA A TOTHOM !!!
Som un grup de 6è de l'escola Pablo Neruda.
Ens agrada molt jugar a futbol, ja ho llegireu a la nostra història. Esperem que us agradi i que trobeu un bon final.

ENS VEUREM !!! FINS AVIAT!!

VULL JUGAR A FUTBOL

Aquesta història va passar fa molts anys, al voltant  del món del futbol. Judith, era una noia que volia jugar a futbol, però la seva família no volia precisament perquè era noia. Estrany oi !!!

Judith tenia un germà més gran que ella, el qual jugava en un equip de futbol. Ella sempre que podia anava a veure´l. La seva il·lusió era semblar-se a ell, i per tant, poder entrenar en un equip. El problema era que Judith era una noia, i havia de cuidar els dos petits de la casa, els seus germans bessons. Una altra raó per no poder jugar a futbol.

Judith, no era gaire presumida. No l’importava anar vestida com un xicot. Sempre volia anar molt còmoda.  Físicament era molt guapa, tenia el cabell llarg, de color castanys fosc i arrissat; els ulls els tenia molt grans i de color amarronat.

Com hem dit abans, sempre que podia anava a veure al seu germà. Aquell dia, un dissabte es celebrava una competició molt important, era la final i s’hi jugaven el títol de la temporada. S’enfrontaven l’equip de San Ildefons contra el Can Boixeres. 

Judith es va fixar en un noi de l’altre equip. Jugava molt bé i a més era molt guapo. Tenia la pell molt morena i el cabell negre  i llarg. 

Un dia, parlant amb la seva mare, Judith li va explicar que ella volia jugar a futbol com el seu germà i que a més hi havia un noi que li agradava molt. La mare li va explicar que quan ella tenia la seva edat, també volia jugar a futbol però els seus pares, els avis de la Judith, tampoc la deixaven perquè era una noia. La mare, li va dir que faria tot el possible perquè pogués jugar.

Judith no estava del tot convençuda que podrien convèncer al pare. Ella deia que anava a estudiar a la biblioteca, i dintre de la motxilla portava l’equipació . Durant un temps els va tenir enganyats. El germà gran, sempre que podia li ajudava, i quan havia de cuidar els bessons, ell es quedava.

Judith era molt bona. Era davantera i ficava bastant gols. Tothom del seu equip l’admirava i l’entrenador li deia que arribaria lluny.

Un dia, com a diferent i gran notícia, publiquen  al diari que hi ha una noia que juga molt bé al futbol. El pare de Judith, llegeix molt atentament la notícia i pensa en la seva filla. La sorpresa que es porta és enorme. A sota de la notícia hi ha una fotografia d’aquesta noia, i es tracta de la seva filla.

 El titular diu:

“una jove promesa del futbol, Judith”

Presentació Escola Pablo Neruda (1)

HOLA A TOTHOM!!!

Som un grup de 6è de l'escola Pablo Neruda.
Esperem que us agradi el conte que hem començat i que trobeu un final sorprenent.
Ens veurem !! Fins aviat !!

FUTUR

    Segle XXIII.   Una pandilla formada per nois i noies, entre onze i dotze anys.

L’Anna és la més sensata i li aterra provar coses noves. El Sergi , un noi molt alt, és molt tímid i li costa molt donar la seva opinió. Jesús i Cristina, són dos germans molt diferents, es barallen gairebé sempre i és en Sergi, tot i la seva timidesa ,  l’únic que aconsegueix que fassin les paus.

El dilluns , tota la classe va d’excursió al museu d’història antiga, concretament la història del segle XXI. Veuen objectes estranyíssims amb rètols que expliquen que eren i per a que servien. Per exemple veuen gomes, llibres, llibretes, bolígrafs,... A sota posen les explicacions.

                                                    Bolígraf

S’ UTILITZAVA PER ESCRIURE, QUAN NO EXISTIEN ELS ORDINADORS TÀCTILS.

 

Al cap d’una estona els deixen anar sols per totes les sales del museu. Els dos germans, els que els hi costava molt seguir les normes, veuen una porta on posa:

NO PASSAR OBJECTE EN REPARACIÓ

 

- Jesús, estàs pensant el mateix que jo?

- Vols anar al lavabo. Però no, no podem passar, està prohibit.

- Només serà un moment i ja està.

Quan creuen que ningú mira, travessen la porta. Annan i Sergi corren darrera d’ells.

- Cristina !! Jesús !! Espereu, que nosaltres també volem entrar.

Un cop a dins veuen una màquina molt estranya, on posa objecte en reparació. Com sempre i sense fer cas a les normes, tots quatre pugen a la màquina, i li donen a una palanca.

- Cristina, com se t’acudeix pujar !

- Semblava divertit.

- Per què li crides, Anna? , diu en Jesús.

- Tu calla, que també has donat idees – respon Anna molt enfadada.

- No, no , jo només volia anar al lavabo.

-  Jo crec, que no cal enfadar-se tant.

Baixen de la màquina, fan un passeig i tornen a pujar.

- Veus, no era per tant.

- Ara tornem a donar a la palanca, i ningú sabrà el que hem fet.

- És veritat, no entén perquè posava en reparació si va com la seda.

Tornen a donar a la palanca, però aquesta vegada, les coses no resulten igual. Ja no estan al mateix lloc, ni tant sols a la mateixa època. L’Anna, la més sensata, veu un calendari des de lluny i al apropar-se veu....

12 de desembre de 2012

El segrest del Ganxito Power 6è B. Escola Patufet Sant Jordi

EL SEGREST DEL GANXITO POWER

A l’any 2012, tal com deia la profecia dels Maies, es va extingir la raça humana. I va quedar la Terra en mans dels Aperitius.

 Llavors no va ser fins l’any 2345 que a la famosa ciutat de New Chip (antigament New York) on estava situada la famosa estàtua de la Chipertat va succeir el segrestament més gran en la historia dels Aperitius. Van segrestar al “Ganxito Power”, un ganxito relíquia,  que un dia va caure en  un got de Coca-Cola radioactiva i es va quedar congelat pels glaçons. A més a més, tenia el poder de qui se’l mengés obtindria la VIDA ETERNA.

El president de New Chip, en Olivama (l’oliva negra més famosa del món) en assabentar-se de tot, va recórrer a l’agència  CHEETO.B.I (F.B.I), on hi treballaven el Grefubond i la Pringlewoman, els millors agents de tot el planeta. 

Però això no és tot, apart dels Aperitius,  alguns del animals

que també van  sobreviure, van ser els  malvats coloms i els repugnants escarabats. Els quals vivien a les clavegueres.

El museu POP CORN va fer la denuncia pertinent, a la policia, com que el cas era tant greu aquests el van deixar a mans de l’agència CHEETO.B.I.

 

En Grefubond i la Pringlewoman van anar ràpidament al museu POP CORN a buscar pistes sobre el cas del segrestament del “Ganxito Power”. Van anar a parlar amb el director:

-Bona tarda, som els agents encarregats del cas del segrest i venim per trobar pistes. Podem registrar la sala on ha succeït el segrest? I les gravacions de la càmera de seguretat?

-Bona tarda, és clar que sí, estem molt preocupats pel que ha passat. Si us plau acompanyi’m.

El director els va acompanyar fins la sala principal. Allà es podia veure una sala molt gran plena d’escultures i en el centre un gran focus que il·luminava una vitrina de vidre buida. Pringlewoman duia un maletí d’on va treure una càmera fotogràfica i un esprai  detector de petjades.

-Grefu, corre vine, els lladres han comès un gran error. He trobat restes de sang a la vitrina... i a més a més, també he trobat plomissol tirat al terra al costat d’una finestra oberta.

-Genial ja tenim mig cas resolt, portem les mostres al laboratori...  
   

 Amb el seu Aston Chip GT-R van arribar ràpidament al laboratori i van començar a analitzar les proves, i varen descobrir que hi havia mes d’un grup de sospitosos...

A les càmeres de seguretat,va ser impossible veure-hi res, a causa dels excrements anònims situats a l’objectiu de la càmera.  

 El plomissol era de.....i els excrements eren de...

CONTINUARÀ...

El plomissol era de color gris i els excrements eren de color taronja i feien olor a Conchitas de Ketchup.

Les conchites van arribar al laboratori del Salva .

El Salva va analitzar el seu ADC (Àcid Diòxid Chetonucleic). Ell va trobar verí a les Conchitas  i va agafar el seu chetomòbil  per anar a avisar a la policia perquè ningú tornés a menjar Conchitas . De sobte van aparèixer dos alumnes seus anomenats Chetorim & Patatasquief per detenir-lo. En Patatasquief li va tirar un “ perdigón  “ al cap del Salva  i es va desmaïar.

Llavors van arribar la  Pringlewoman i el Grefubond, i van veure el salva  desmaïat.

Van anar al laboratori corrent i, allà hi van trobar una nota que deia

“Conchitas de Ketchup  amb verí“,  van anar a avisar a l’ Olivama perquè anunciés a tot New Chip el que havien trobat al laboratori i tot el que havia passat.

Després de molts dies d’investigacións, van trobar el cau d’en Chetorim & Patatasquief . Allà hi van trobar a en Ganxito Power mort! Al fer-li l’autòpsia van descobrir que havia mort a causa de les Conchitas  enverinades que li havien obligat a menjar.

Se’ls van emportar a la ciutat de la kikojustícia del carrer pipapelada . Quan van entrar al jutjat van passar a disposició del fiscal John Salchichón que els va condemnar a cadena perpètua .

Al cap d’uns anys es van inventar les Conchitas de Jamón .

Presentació 6è B. Escola Patufet Sant Jordi

Som la classe de 6è B anomenada “Malalts d’escola”. Som 26 alumnes (15 nens i 11 nenes) entre 11 i 12 anys. Som un grup força xerraire però quan ens esforcem som capaços de mantenir un bon ritme de treball.

Les nostres aficions són principalment els esports: bàsquet, futbol, atletisme, gimnàstica artística, tenis, hípica, natació, karate, etc.

Com activitats de lleure, ens agrada: dibuixar, llegir, fer teatre, ballar  i les noves tecnologies...

A més a més, ens agrada molt viatjar i aquests dos últims cursos hem participat en un projecte Comenius. Uns quants de nosaltres hem pogut viatjar a Turquia (o viatjarem) a Bèlgica.

Ah! Com ja sabeu tenim la colla dels “Patunyetes” que aquest any fan 25 anys. Esteu convidats als seus actes.

Trobareu informació de la nostra escola a : http://www.patufet.cat/

La majoria de la classe us veurem el curs vinent al I.E.S Mercè Rodoreda.

Canya i banya !!!

Visions 6è A. Escola Patufet Sant Jordi

VISIONS  

(6èA Patufet  Sant Jordi i 1rD Mercè Rodoreda)

La meva família diu que no sóc especial, jo crec que sí. No tothom pot veure i sentir els morts...

Tot va començar fa 2 anys quan jo en tenia 7 . Una nit, abans de sopar, desprès de la típica i avorrida discussió amb els meus pares,vaig anar com sempre a la meva habitació, enfadat i donant cops de peu a amagar-me al meu racó preferit, dins l’armari. Em sento protegit a la meva habitació, allà hi tinc les coses que m’agraden: les meves joguines, el meu ordinador, els meus contes, els meus dibuixos.


Va ser llavors quan vaig sentir la veu de dues persones. Una sonava dolça, acollidora i protectora, l’altra era més greu i una mica rogallosa. Aquella veu em donava força i confiança. Per què aquelles veus em resultaven tan familiars?. Em deien que no plorés més, que no m’enfadés, que tot passaria. Encuriosit vaig sortir del meu amagatall i vaig buscar per  tota l’habitació per esbrinar d’on  sortien aquelles veus. Aquella nit no feia vent així que em va semblar molt estrany que la finestra s’obrís i es tanqués sola. Vaig descobrir que aquelles veus no podien venir de la meva habitació.

Me’n vaig anar al llit sense sopar i vaig començar a tenir somnis estranys. En el meu somni apareixia una clau rovellada i molt feixuga dins d’un calaix que no el reconeixia. El calaix era antic, ho podia deduir pels gravats de la fusta.

De cop va sonar el despertador. Vaig apartar la cortina i plovia a bots i barrals.

-         Quina ràbia! aquell dia no podria anar al parc com tots els dilluns.

A l’ arribar a l’ escola anava xop de cap a peus.

Quan vam entrar  a la classe havíem d’ escoltar la conferència del Xavi. Tractava sobre els fenòmens paranormals. Em va interessar el tema, concretament la part de les aparicions de persones que ja no hi eren...

Com seguia plovent, vam decidir  anar a la biblioteca en contes d’ anar al parc. Vaig estar buscant algun llibre per veure si algú havia tingut la mateixa experiència que jo, però no el vaig trobar. 

Els pares del Xavi em van acompanyar a casa. Quina família més acollidora: s’escolten entre ells, s’abracen. Son molt diferents a la meva. A casa meva jo no tinc ni veu ni vot...

 

...Aquell dia va passar i, l’endemà, anàvem de visita a casa dels avis. Mentre els grans preparaven el dinar, jo vaig pujar a les golfes. Hi havia un munt de coses allà dalt per anar explorant. Mai no me n’havia adonat, però un dels calaixos d’aquell moble del racó era igual que el que jo havia vist en somnis. El vaig obrir i a dins, plena de pols, hi havia una capsa de fusta. Semblava antiga i estava tancada amb clau.

Els avis no van dubtar a regalar-me-la, ni tan sols recordaven que existia, ni de qui podia ser.  Ningú no la volia fer malbé per obrir-la;  calia pensar, anar a un serraller o enginyar-se-les i provar totes les claus que trobéssim.

En tornar a casa, me’n vaig anar a dormir cansat i capficat amb la capsa.  Enmig dels somnis la veu dolça i protectora em va fer saber que la clau que necessitava era dins la terra de la planta centenària del costat de la porta d’entrada de casa dels avis.

Van haver de passar quinze dies per tornar a visitar els avis. Jo no tenia pressa perquè confiava en el somni.  Amb un pal primet i fort vaig remoure la terra d’aquella planta, amb compte per no fer-la malbé; al cap d’una estona, es va enrotllar un cordonet al pal. Al capdavall hi havia la clau. Ara ja només pensava a tornar a la meva habitació.

Quam vam haver tornat a casa, vaig córrer a obrir la capsa.Hi havia boles de vidre, fotos,  joies que no semblaven de gaire valor, figuretes de soldats... Devia tractar-se del “tresor” d’algun nen o nena d’entre els avantpassats de la meva família.

Cada matí, la primera cosa que feia era mirar-me tots aquells objectes de la capsa. El cinquè dia em mirava les fotografies. Com que eren antigues i en blanc i negre no hi havia prestat gaire atenció. En una em va semblar reconèixer la casa dels avis, tot era igual excepte que on ara hi ha la planta centenària a la foto hi havia una finestra.

A la visita següent a casa dels avis vaig palpar i remirar el darrera de la planta i no vaig notar més que la paret. En preguntar-li a l’àvia,  em va explicar que, quan havien comprat la casa, els antics propietaris ja els havien comentat que hi havia una habitació clausurada; però, com que la casa era prou gran, els avis mai no l’havien fet obrir. Aquell espai havia estat l’estudi d’un nen que s’havia mort; els antics propietaris l’havien fet segellar, la finestra i tot, perquè no suportaven veure tot allò sense el seu fill que en gaudís. Finalment havien decidit marxar, ja que no hi havia racó de la casa ni dels voltants que no els recordés l’estimat nen.

Durant els somnis de la nit, la veu dolça i protectora em va dir que era germaneta meva, que només havia viscut un mes i que els meus pares havien decidit explicar-m’ho quan fos més gran; que els havia enfonsat molt perdre aquella criatura i que, amb el temps, havien fet el cor fort i havien volgut tenir un altre fill que era jo. Però que ella no em parlava en somnis per coses d’ella, sinó per un nen trist que havia mort el mateix dia que ella, molts anys abans, i necessitava que es conegués la seva història.

A partir d’aquella setmana ja no vaig somiar més, ni les veus em van parlar mai més. Això no em va amoïnar, jo estava convençut que les veus confiaven que jo actuaria. Em va costar força, però vaig aconseguir que els avis fessin obrir aquella habitació clausurada.  En entrar-hi, vam veure que a les parets hi havia mapes i làmines de plantes i d’animals, al mig una taula amb una un objecte de vidre ple d’un líquid negrós. L’àvia em va explicar que era tinta per escriure, i em va ensenyar una ploma i com s’havia de sucar al tinter i anar amb compte per anar escrivint... Tot allò era com un museu par a mi i em van deixar que m’hi entretingués.  A sobre d’un prestage vaig trobar una capsa de cartró, contenia una bonica col·lecció de papallones.

Em van deixar endur a casa la col·lecció de papallones, i el meu amic Xavi va dir que l’havia de portar a l’escola. El professor de Ciències va descobrir que una de les papallones ja s’havia extingit, i que aquella col·lecció era la prova que, en cent anys, un dels nostres insectes ja no existia. El professor va proposar guardar la col·lecció al museu de la capital, amb el nom i la història del nen que l’havia feta.

És així com va acabar la meva actuació en aquell cas. I tot plegat em va fer reflexionar que, si de vegades trobava els pares ensopits o una mica agres, era per la filleta que havien perdut i no pas per alguna entremaliadura que jo pogués haver fet o perquè no m’estimessin .

Presentació 6è A: Escola Patufet Sant Jordi

Hola!

Som la classe  “Tanquem la paradeta”, tenim entre 11 i 13 anys. A la classe som 25 alumnes.

Com  ens han barrejat dues vegades, ens coneixem molt bé i tots som amics. Som bastant xerraires però  “bona gent”. Ens agrada compartir les nostres coses, ens defensem mútuament, hi ha alguns que ens enfadem entre nosaltres però ho arreglem de seguida.

Ens agrada molt ballar, escoltar música mentre fem plàstica i sempre que podem muntem una festa. Ens agrada molt solucionar conflictes a l’ assemblea i parlar de temes interessants.

Ens agraden molt les colònies perquè anem tots junts i ens ho passem molt bé i els esports, tot i que amb el futbol sempre acabem malament.

En general ens agrada escriure i tenim alguns bons escriptors/es a la classe i també ens agrada llegir.

Estem nerviosos perquè l’any vinent anirem a l’institut, ens fa una mica de pena  deixar la escola però també tenim ganes de començar una nova etapa. 

LA FAMÍLIA . Escola Josep Janés 6è B.

LA FAMÍLIA

Hi havia una vegada una família molt pobra, molt pobra... El pare es deia Víctor i era un home responsable i treballador, però que va quedar en l’atur feia dos anys. La mare es deia Maria, i ja no sabia què fer per poder posar el menjar cada dia sobre la taula.

Tenien un sol fill: en Joan. Aquest era un nen juganer, entremaliat i una mica trist, perquè els altres nens del poble no volien jugar amb ell, deien que la seva roba feia pudor.

Un dia, el pare va sortir de casa, com molts altres dies, amb l’esperança de trobar feina. El seu fill es va posar molt content, perquè el que de debó volia en Joan és ser com els altres nens, tenir suficients diners per portar roba nova i neta i així poder tenir molts amics.

Però quan el pare va arribar a la tarda, va dir que no havia aconseguit res. El seu fill es va enfadar molt, es va posar a plorar i va sortir corrents de casa, donant un fort cop a la porta.

El seu pare el va deixar anar perquè pensava que el seu fill tornaria a casa quan es calmés una mica.

En Joan va córrer, córrer, i córrer fins que es va quedar sense alè. Es va aturar per a descansar una estona i es va quedar adormit enmig del bosc.
Però ja eren les set de la tarda i el cel s’anava enfosquint i els pares d’en Joan van començar a preocupar-se per la tardança del seu fill. No sabien on s’havia ficat.
En Joan es va despertar i de sobte, va comprendre que estava perdut  i que a més, molt aviat seria nit tancada.

Els pares d’en Víctor no podien esperar més i es van posar de camí al bosc, on suposaven que s’havia anat el seu fill. Van començar a cridar al mateix temps tots dos:

-Víctor, Víctooooor... On ets?

 Però no havia resposta, només se sentia els udolls dels gossos (potser d’algun llop) i les branques dels arbres, suaument mogudes pel vent.
En Joan estava ja a punt de plorar quan va sentir un soroll darrera seu.

Es va regirar corrents i llavors ...

...El soroll provenia d’un llop, un llop furiós que es va acostar a gran velocitat i es va tirar sobre en Joan i el va mossegar a la cama. El nen va cridar tant fort que el llop el va deixar estar i se’n va anar.

Era tan fosc que en Joan no sabia cap a on moure’s i  es va arraulir sota uns matolls. La cama li feia mal i notava tot el cos calent, la febre l’estava envaint i es va adormir ple de dolor.

Una suau i refrescant brisa el va despertar. Era Pegàs, el cavall alat que li feia vent amb les seves ales per alleugerir-lo de la febre. Dalt del cavall hi havia un bruixot que li va dir:

- Nen, ens has fet molta llàstima i et venim a ajudar. Pots demanar tres desitjos.

- Oh, moltes gràcies! Primer de tot desitjo que la meva família surti de la pobresa, després que se’m curi aquest mal que em consumeix i finalment que a casa tothom tingui sempre salut.

Es va tornar a adormir, i al cap d’unes hores ja no sabia si havia somiat o allò li havia passat de veritat. Era clar que estava ben despert, que no notava febre i que la terrible mossegada del llop ja no hi era.

Mirava al voltant per decidir cap a on caminaria i va veure un home amb una destral aixecada. S’hi va acostar amb certa por. En ser més a prop va reconèixer que es tractava d’un veí del poble, el llenyataire que, efectivament, tenia una bona pila de troncs tallats. Es van saludar i el nen li va explicar que s’havia perdut la tarda anterior. L’home li va dir que prou que ho sabia, que tothom l’estava buscant però no pas per aquella banda del bosc. Que ell havia anat a fer llenya perquè el fred atacava de valent totes les cases.

I van tornar cap a casa,  cadascú amb la llenya que podia carregar. I en arribar a casa del noi el llenyataire li va regalar uns quant troncs dels que en Joan havia carregat. Els pares d’en Joan el van abraçar, i així, tots tres abraçats, se sentien els més feliços del món encara que fossin pobres.

L’endemà en Joan va triar un dels troncs que havia dut del bosc perquè servís de tió, i va fer tot el cerimonial d’aquelles dates d’abans de Nadal. El dia que van fer cagar aquell tió van veure que hi havia un sobre al damunt dels torrons que la mare havia pogut comprar. A dintre hi van trobar un bitllet de loteria per a la Rifa del Nen. Cap d’ells no sabia d’on provenia aquell sobre, però el van guardar amb compte: i si la sort... I sí, la sort els va arribar perquè el bitllet que tenien va ser el premi gros d’aquell sorteig.

En Joan estava content, ja no haurien de patir. Lamentava haver-se escapat de casa d’aquella manera i n’havia demanat perdó, i les coses dolentes que li haurien pogut passar quan anava perdut... Però tot s’havia acabat i s’havia acabat bé.  Què se n’hauria fet dels amables  Pegàs i el bruixot? Això tota la vida s’ho preguntaria.